EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Cafè amb llet

Reconec que m’he mossegat la llengua, molt, però alguna cosa em deia que el millor favor que li podia fer al famós cafè amb llet del meu company Quimi Portet era deixar que es refredés. I com que ja han passat unes setmanes, i l’estiu tot ho apaivaga, em ve de gust parlar-ne una mica. No pas per encendre un debat sobre el cinisme que comporta transformar la víctima en botxí. Per això només cal entrar al perfil de Facebook del Quimi i repassar les tones de rancúnia i odi irracional que s’hi han vomitat. Prefereixo reflexionar sobre què fa possible que un catalanoparlant, viatjant en un vaixell que fa un trajecte entre dues ciutats catalanoparlants, es trobi amb un cambrer que ni l’entén ni, evidentment, té cap ganes d’entendre’l. És molt trist dir-ho i m’agradaria saber si passa en algun altre lloc del món, però si ets catalanoparlant i sincer la notícia no t’estranya gens. Tots ens hi hem trobat alguna vegada. De fet, fent broma, es podria aconsellar a l’amic Quimi que per aconseguir un cafè amb llet el més eficaç és demanar un cafè amb gel, no falla mai.

El més trist del cas, però, és que, sovint, quan ens trobem amb un cas d’aquests, obviem el fet que l’instigador d’aquest desconeixement s’amaga sota la nostra pell. Va, siguem sincers, ¿quants cops hem entrat en un taxi i hem dit l’adreça on anem en una altra llengua per mandra de no ser entesos? ¿Quants cops donem per descomptat que el nostre interlocutor no ens entendrà si li parlem en català? Quan ens queixem que els forasters no aprenen la nostra llengua, ¿hem pensat mai que la gent que ve d’un altre territori ja té prou feina a guanyar-se les garrofes per aprendre un idioma que ningú li parlarà mai? No sé vosaltres, però jo tinc un fotimer d’amics d’altres països que n’estan fins als ous de veure que, malgrat els seus esforços per iniciar un diàleg en català, pel seu accent o color de pell, els seus interlocutors els neguen sistemàticament la possibilitat de practicar-lo. Ja tindria pebrots que la inutilitat de la nostra llengua sigui fruit de la nostra indolència, oi? Que en el fons nosaltres siguem els genocides de la llengua que suposadament tant ens estimem. O potser no, potser només cal més gent que, amb un somriure si pot ser, demani sempre un cafè amb llet.