EN FAMÍLIA

El rei i els Reis

Què es pot regalar a qui ja ho té tot? Què podria un rei demanar als Reis?

Si jo fos rei, rei de veritat, com ara el rei d’Espanya, res em faria més il·lusió que ser Rei Mag, rei de veritat, per un dia. Portar el ceptre i la corona encara que fossin de cartró, i lluir una túnica vellutada brodada en or i un mantell d’ermini com els reis de l’antigor; que els reis d’avui, amb americana i corbata, semblen més aviat empleats de banca o entrenadors de bàsquet. Recórrer lentament els carrers del meu regne, saludant els meus súbdits des de dalt d’una espectacular carrossa, llegint en els seus ulls l’admiració, l’amor i l’esperança, protegit només per un grup de nens armats amb caramels, segur de no sentir cap queixa, cap insult ni cap xiulada.

Ho faria, esclar, en el més absolut dels secrets. Només un parell de persones del meu servei de seguretat ho sabrien. Arribaria sense previ avís, en l’últim minut, a alguna ciutat no massa gran (que no hi hagi massa fotos als diaris, ni imatges a la tele), sorprendria el rei Melcior (molt pràctica, aquella barba, per anar d’incògnit!), que diuen que de vegades s’assembla molt al regidor de Cultura o a algun altre personatge de la corporació municipal, i li demanaria el seu vestit i el seu silenci. Ni els altres Reis, ni els organitzadors, ni els motoristes de la Guàrdia Urbana que obren pas a la Cavalcada ho sabrien. Si algú m’interpel·lés (“Qui ets? No havia de venir el Manolo?”), simplement diria: “No ho sé, a mi m’han avisat a última hora, es veu que qui ho havia de fer ha agafat la grip”.

Em faria tanta il·lusió, si fos rei, poder fer de Rei, sentir-me realment rei! I seria tan fàcil d’organitzar! Tan fàcil, que no em puc creure que no ho hagin fet mai. El pare, sobretot, que diuen que és “ campechano ”. No em sorprendria que ho hagin repetit, potser cada any en una ciutat diferent. Potser és una tradició secreta des de fa més d’un segle (Què passa? Penseu que desvariejo? Hi ha qui creu en els illuminati o en els reptilians. Aquesta conspiració meva em sembla molt més versemblant.) Si en una visita oficial, o en una recepció a palau, veieu que el rei saluda amb una mica més d’afabilitat un regidor de Cultura, que li dedica uns segons i unes paraules, que potser fins i tot sembla que li ha picat l’ullet, no ho dubteu: aquests dos comparteixen un secret.