08/07/2017

Sona el que sona

2 min

Estic enganxada a la ràdio. Em llevo al matí i el primer que faig després d’apagar el despertador i encara amb els ulls mig tancats, i el cervell amb la son arrapada a les neurones, és encendre la ràdio. La que sigui. La que tinc a l’habitació, al lavabo o a la cuina. També em sé quins són els números de canals on sonen les meves emissores de ràdio preferides a la tele. I aquest curs soc més feliç que un anís perquè col·laboro a les tertúlies del programa Catalunya migdia i em deixen parlar per la ràdio i dir el que em rota (gràcies, companys). Però així i tot, cada matí, en llevar-me i encendre la ràdio, foto un bot. Perquè el que sona no és la meva ràdio al meu nivell de so, sinó al seu, el dels menors d’edat a càrrec, els MEC.

Per a ells la ràdio no és ràdio si no sona a tota castanya. I tampoc és ràdio si no sona una determinada emissora que emet música d’un estil determinat amb uns locutors que parlen d’una forma determinada. Ja ho sé, ara mateix, mentre ho escric, em sento una iaia rondinaire i tampoc és això. De fet, el que sento tampoc em sembla tan terrible. I de vegades fins i tot m’interessa. Ja m’està bé escoltar-la a estonetes perquè així faig treball de camp i em permet entendre i descodificar segons quines expressions, bromes o demandes dels MEC. Ho admeto, en un 99,89% de les ocasions no és una pràctica que faci per mi mateixa de forma voluntària. M’hi veig empesa quan em toca compartir lavabo i el MEC és dins la dutxa o ha entrat a fer el que sigui primer que jo. I el mateix passa a la cuina. No s’hi dutxen, esclar, però sí que s’hi instal·len abans que servidora. Llavors els respecto, que soc una mare moderna i molt comprensiva i no vull veure embrutada la meva imatge progressista. Però insisteixo a confessar que així que toquen el dos, faig un zàping radiofònic ràpid i quirúrgic.

I el mateix passa al cotxe, tot i que aquí hi entra la negociació directa si no vull que es tanquin a la bombolla muda dels seus auriculars. Llavors els cedeixo el cable connectat a l’equip de so perquè facin sonar les seves llistes de reproducció, que sonen i sonen mentre jo vaig repetint mentalment “treball de camp, treball de camp”, fins que els proposo l’exercici invers, i que puguin endinsar-se en les delícies de les meves aficions musicals. Ningú protesta. Sembla que la proposta cola. Em tombo i pam: els descobreixo amb els seus auriculars posats i crido empipada com una mona que allò és trampa. Però mira, hem descobert un punt en comú, el nostre amor pels podcast del programa La competència, i gràcies al Jep, l’Angelines i el Mohamed Jordi tots plegats viatgem petant-nos de riure i en dolça harmonia... I això que no saben que la seva progenitora té pensat endinsar-los en altres podcasts d’altres programes i altres emissores, aviat, molt aviat. He, he, he.

stats