FAMÍLIES... PARLEM-NE

Per què riem però seguim?

Es donen situacions si més no curioses en totes les trobades amb famílies, sigui de forma individual o, especialment, col·lectiva, quan s’organitzen conferències, xerrades o debats en relació a l’educació de les criatures. Quan es plantegen exemples de situacions concretes en què es posa de manifest una certa contradicció entre el que les persones adultes proposen i el que realment acaba passant, o quan es fan comentaris sobre les contradiccions pròpies, la resposta dels assistents acostuma a arribar en forma de riures, de somriures o de bellugueigs de caps que assenteixen: “És just això el que passa!” Davant la pregunta de si aquestes situacions es donen per falta d’informació, la resposta és igualment contundent: “No, ja ho sabem, però...” Segurament els somriures acaben sent un mecanisme de defensa: “¿Com ho podem evitar?”, “Sí, ja ho sabem, però com que li passa a tothom...” I és aquí quan ens hem de preguntar: ¿per què en lloc de riure no ens mantenim ferms i fem el que hem dit que faríem?

Després d’aquests somriures o d’aquest riure col·lectiu emergeixen comentaris tòpics, en alguns casos realistes i en d’altres no, però que justifiquen aquesta resposta diferent o fins i tot contradictòria. Entre els tòpics més freqüents i que apareixen de manera molt reiterada hi ha la falta de temps, que de fet té fàcil solució amb el repartiment de responsabilitats perquè així el temps es multiplica; el fet que les persones adultes fan les tasques de manera més eficaç i ràpida, excusa que acaba no permetent que les criatures vagin aprenent a executar les tasques i adquirir progressivament més competència; o l’última, que si ho fem nosaltres el resultat serà millor.

Amb aquestes actituds, el missatge que acaben assumint la major part de les famílies és que, certament, hi ha prou informació, però que és més pràctic resoldre el dia a dia sense reflexionar gaire sobre el que fem i sense buscar com podem canviar aquelles situacions que coneixem, veiem i constatem que no són adequades per afavorir la maduresa de les criatures.

Podem pensar que moltes famílies no participen en aquestes xerrades formatives justament per no sentir el que ja saben, mentre que d’altres hi van just per poder justificar-se amb allò de “li passa a tothom”. ¿No caldria fer un pas més i fer realment alguna cosa per canviar?