Dos minuts

Ja em van avisar que arribaria un dia que el meu fill i jo perdríem la sincronia. Que amb el pas dels anys i l’arribada imminent de l’adolescència aquesta connexió gairebé sobrenatural que sempre hem tingut es transformaria en un desencontre, una lluita quotidiana que em deixaria desconcertat. El que passa és que aquesta colla de visionaris malastrucs porten tants anys profetitzant-me maldecaps imaginaris que fa temps que no els faig gens de cas. Primer em van dir que els primers mesos no dormiria gens i vaig dormir com un rei. Després em van dir que em passaria el primer any de l’escoleta anant a urgències cada setmana, però a banda d’algun constipat amb mocs verds com parcs anglesos no m’hi vaig acostar per res. Més tard em van avisar que em costaria introduir-li les verdures a la dieta, però tampoc la van encertar.

Ells, però, no defalleixen mai, es diria que no pararan fins que alguna de les seves prediccions xungues es compleixin. I com que l’adolescència és la seva última oportunitat he decidit donar-los la raó. Efectivament, des que aquesta edat del mastegot comença a mostrar els seus primers símptomes he d’admetre que la desincronització entre pare i fill ha aparegut de manera constant. Però és una manca de sincronia molt més petita del que em deien. Exactament de dos minuts. Sí, des de fa un temps, quan li demano de fer alguna cosa la seva resposta és la mateixa: “Espera’t dos minuts, papa!” Ja és mala sort. Cada cop que ha de fer els deures falten dos minuts perquè acabin els dibuixos que està mirant. Quan li toca netejar els vidres o fer-se el llit just falten dos minutets de res perquè s’acabi la batalla èpica de Star Wars que em té el terra del menjador col·lapsat, i cada vegada que arriba l’hora d’apagar el llum per anar a dormir li falten dos minuts per acabar el capítol del llibre.

No és que sigui molt preocupant, la veritat, però emprenya una mica. Sobretot perquè aquests dos minuts s’estiren més que un xiclet mastegat. Tant, que a vegades diries que s’han convertit en mitja hora bona. I llavors, quan m’adono que m’està prenent el pèl i estic per dir-li quatre coses, respiro fons i penso: “Lluís, no diguis el que penses encara, compta fins a deu, o encara millor, espera’t dos minuts”.