LA PITJOR MARE DEL MÓN

Quan tot costava tant

Entro a la perruqueria i mentre em pinten els cabells blancs i m’envernissen tota de glamur llegeixo el diari, xerro, contesto whatsapps, responc correus electrònics, llegeixo un document de feina... En resum, tot i la pasterada que duc al cap, foto el que em dona la gana, i amb alegria. Al meu costat hi tinc una progenitora amb dues petites menors d’edat a càrrec (MEC) i ella, ai, ella no dona l’abast. Les MEC corren, toquen, remenen, una d’elles es resisteix a deixar-se tallar els cabells i l’altra no però vol seure a la falda de la seva progenitora mentre li tallen els cabells a ella. Quan totes tres se’n van la progenitora s’exclama: “Ara fer qualsevol cosa costa tant...”

Jo li dono la raó i provo d’animar-la dient-li que fa quatre dies estava com ella i que mira’m ara que relaxada. No li explico el petit detall que estic relaxada allà, en aquell moment, perquè quan travessi la porta de casa hi ha un 89,9% de possibilitats que el relax i el glamur desapareguin de cop. Això no cal que ho sàpiga. Però la progenitora esgotada ho està tant que ni em creu i se’n va arrossegant l’ànima, una de les MEC en cotxet i l’altra agafada a una cama.

LES NEURONES DEL RECORD

A la perruqueria m’esbandeixen la pasterada dels cabells i sota el raig d’aigua calent se m’activen les neurones del record. Sortir de casa era una mena de gimcana. Mai podíem sortir i ja està. Sempre havíem d’arrossegar qualsevol estri que dugués rodes (patinets, bicicletes, tricicles, carro de la compra... ). I puc ben jurar que traslladar-se fins a les placetes costava (quin patir per les voreres estretes), però passar-hi una estona encara costava més: calia vigilar que no atropellessin ningú, que ningú els atropellés a ells, que no es deixessin els trastos amb rodes tirats en un racó i volessin... No, res era senzill i tot costava molt. I qui diu anar a la placeta diu anar a comprar i tornar-me guenya controlant el MEC amb un ull i el que calia comprar amb l’altre. O al metge i aguantar estoicament (o no) una hora d’espera. O agafar el metro i procurar que no grimpessin per tot arreu. O extirpar-los de casa els amics perquè ja era hora de tornar a casa. O relligar-los al cotxe amb els mil sistemes de seguretat com si fossin un tall rodó per rostir al forn. O que fessin els microdeures d’escola que els tocava fer i veure’ls com es transformaven en la nena de l’exorcista. O passar una tarda tranquil·la a casa i que fos de tot menys tranquil·la.

Quan a la perruqueria m’assequen els cabells me’ls han de planxar perquè se m’han posat de punta. L’exercici de record ha estat impactant i l’aturo perquè vull que em duri el planxat. Com diuen els Manel, ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però ja està fet i ara només em queda... És igual, deixem-ho estar. Ara puc anar a la perruqueria i gaudir del moment. Visca!