FAMÍLIES... PARLEM-NE

¿Potser en fem un gra massa?

Sabem que els canvis sempre poden produir una certa inquietud, allò de les papallones a l’estómac. ¿Deu ser per això que la tornada a l’escola sembla que provoqui un daltabaix mundial? Iniciar un nou curs escolar pot implicar la pèrdua d’una situació que ja teníem controlada, un cert neguit per qui hi haurà, com anirà... especialment si hi ha un canvi d’escola i és el començament d’una situació molt nova. Deixem enrere el període més relaxat de vacances i reprenem una activitat que demana més exigència: professorat nou, companys i companyes... Una situació que vivim a totes les edats però que afecta amb més intensitat la canalla petita.

És evident que les criatures viuran aquesta situació de maneres ben diferents segons qui les acompanyi, les actituds que hi tinguem o les experiències que hagin tingut abans. Si ja s’ha anat a jugar a casa d’altra canalla del veïnat o de persones conegudes, la separació per anar a escola és coneguda i no cal explicar ni dir, amb un to de veu gairebé dramàtic “No pateixis, que ja et vindré a buscar”. ¿Creiem que la criatura es pensa que l’abandonem? Però si l’infant no ha sortit mai de casa, aquest canvi serà més complicat, com ho és anar de colònies i passar la primera nit fora de casa.

Si anar a l’escola ja és conegut no cal crear alarmismes: “Vigila que hi ha nens que fan assetjaments, en tot cas m’ho dius i en parlarem”, diuen alguns pares i mares. Hem de ser conscients que l’escola no és un lloc neutre, però no cal que mirem tothom com a potencials enemics. La nostra actitud hauria de ser: “Si tens algun problema l’hi dius a la mestra o al professor”.

Potser val la pena donar un missatge d’il·lusió, engrescar-los amb les ganes de descobrir coses noves, amics nous, d’afrontar aquests primers dies a escola amb seguretat, no com si fos un ritu d’iniciació que és tan complex que la canalla necessita suport logístic, emocional, estratègic i de tot tipus i, per tant, un acompanyament quasi fins a la cadira.

¿No deu ser que en lloc de donar oportunitats creem neguits innecessaris? Potser les nostres mostres de presència protectora el que fan és crear inseguretats i pors. No ens hem d’estranyar, doncs, que aquest acompanyament exagerat arribi, fins i tot, a la universitat.