Les plantes

Hi ha moltes maneres de descobrir un país que visites. Pots dedicar els teus esforços a entrar a esglésies i fotografiar ruïnes i edificis singulars fins que els peus et facin xup-xup. A casa nostra som més de repassar rostres i fesomies, maneres de vestir i caminar, escoltar maneres de parlar o de demanar una cervesa al bar de la cantonada. Potser per això cada cop que estrenem ciutat anem directes al mercat, però no a aquell ple de souvenirs cridaners, sinó al de debò, allà on els locals trien i remenen les coses per menjar i altres necessitats bàsiques. I quan no és dia de mercat tenim un pla alternatiu: el súper. Sí, el supermercat més gran que trobem, aquell que en teoria és fred, impersonal i consumista. Ja em perdonareu, però ens fascina; és com una drecera màgica per saber quines són les dèries i les debilitats dels autòctons. Res més revelador que l’oferta de formatges en un de francès o la de salsitxes en un d’alemany per saber què els agrada de debò.

A Anglaterra, a part de la quantitat inversemblant de cerveses fosques i calentes, el que més em fascina és la secció de jardineria. Res delata millor la passió pel gardening dels anglesos que la varietat de llavors, fertilitzants, plantes i adobs al teu abast. No és pas estrany. Quan tombes pels carrers les terrasses de les cases són autèntiques obres d’art casolanes, parterres podats i flors de mil colors que et saluden cofoies, estarrufades de la cura amb què són cuidades i mimades pels seus propietaris. Per tot això, si tens previst, encara que sigui de lloguer i per un temps limitat, viure en una caseta anglesa, has de treure el jardiner que portes amagat dintre teu. És igual si la nevera no tanca bé o l’aixeta degota, el backyard ha d’estar impecable. Només hi ha un problema: per molt que ho intento se’m moren les plantes, totes. No n’hi ha ni una sola que em duri més d’una setmana. Si les rego se m’ofeguen, si no ho faig se m’assequen, si les trasplanto les estresso, si les adobo s’empatxen... Faci el que faci acaben perdent les fulles i jo la paciència. He provat de parlar-hi i dir-los coses boniques, fins i tot de cantar-los cançons, però no hi ha manera. Ves que no em vulguin dir que arrelar en aquest país és més difícil del que sembla.