FAMÍLIES... PARLEM-NE

Ens fa il·lusió que creixin?

En qualsevol context en què es troben un grup de famílies hi ha un tema de conversa clar i recurrent: comentar els avenços de les criatures i normalment en clau d’excepcionalitat: “És tan intel·ligent!”, “Té uns acudits!”, “Té molta iniciativa”, “Sembla mentida, avui en dia la canalla és diferent de nosaltres”. Gairebé sembla una competició, perquè quan una família parla d’una de les proeses protagonitzades per un dels seus fills, automàticament les que estan escoltant també posen exemples del que els passa a casa, no fos cas que quedessin enrere o es pensessin que el seus nens són menys.

No és que sigui pròpiament una competició, no, però totes les famílies volen mostrar que a casa tenen criatures intel·ligents, amb iniciativa i, en molts casos, aquesta iniciativa o proeses es vinculen amb els rendiments escolars i, si és possible, amb aquelles matèries que es valoren més i s’acaba parlant de talent.

El que és curiós és que si bé hi ha aquest interès per mostrar com les criatures avancen en edat i en capacitats, en canvi, quan es tracta de situacions quotidianes, d’autonomia, recursos personals i saber donar resposta a les responsabilitats hi ha, també, un consens força generalitzat: no saben com posar-s’hi i no són capaços de fer-ho. “Si no l’hi repeteixo deu vegades no ho fa”, “Ho he de fer jo, si no es quedaria sense fer...” Què volen dir? Senzillament que no responen, de manera apropiada, a les seves responsabilitats, a la lògica col·laboració i al control dels seus materials: roba d’esport, esmorzars... De fons hi ha també una clara desconfiança sobre si sabran fer gestions en situacions que els afecten directament. Podria ser pagar una excursió, anar a comprar uns materials, fer una gestió a l’entitat bancària, tornar el llibre de la biblioteca...

L’actitud, doncs, és contradictòria: si tan intel·ligents són, si tanta iniciativa tenen, ¿per què es comporten amb una maduresa tan per sota de l’edat cronològica? ¿Les famílies realment tenen interès perquè aquest procés de maduresa i de creixement es faci d’una manera generalitzada? O, per contra, interessa pensar que tenim petits genis a casa alhora que grans nadons a qui cal donar suport i resoldre les seves necessitats fins ben entrada l’edat adulta? És, clarament, un temps de contradiccions educatives.