Sense perdre la calma

He agafat prestat el títol del llibre que aquest dies recomana l’ARA, Educar adolescents ... sense perdre la calma. Un text que recull i ordena bona part de les reflexions sobre les nostres relacions adultes amb els nois i noies adolescents que hem compartit en aquesta columna. La calma és possible, però sempre com a parèntesi breu entre tempestes. Eduquem un personatge atret per mons que desconeix, que s’endinsa en les diferents selves d’una nova vida amb la curiositat i l’angoixa del descobridor, cofoi del seu control, insegur perquè no té cap mapa. Però que, també, té darrere seu una munió d’adults porucs que només pensen a dir “vigila”, “per aquí no”, “espera”, “compte amb el perill”, “no val la pena arriscar-se”... Que senten angoixa i no calma.

Si algú ha sigut lector fidel d’aquesta columna recordarà que, a vegades, he escrit mirant d’apagar focs, recordant que identificar els adolescents amb els problemes serveix de ben poc, pensar només en el control i no parar-se a descobrir els seus arguments fa inútil l’educació. També que els adolescents no volen estar orfes d’adults, que ens necessiten, que necessitem aprendre a educar-los de manera diferent de quan eren infants submisos, just quan s’endinsen en mons que nosaltres desconeixem.

Potser els lectors i jo hem après junts a educar-los sabent que tot comença per la mirada: aprendre a veure, escoltar i preguntar. Després venia allò d’ensenyar a pensar: preguntar-se perquè els adolescents es preguntin. Com a pares i mares també ens hem angoixat imaginant que els fills s’espatllarien, mentre que ells i elles tenien un imant per als riscos. Han sigut els anys de la immersió a les xarxes, als espais digitals i hem hagut d’aprendre a ser educadors virtuals. L’escola ha acabat representant un gran problema educatiu, que contribueix a allunyar el món adult i l’adolescent.

Aquestes i altres reflexions han passat ara a un llibre que intenta esdevenir un repertori amable sobre l’educació dels nois i noies adolescents, que suggereix pensar una mica, amb calma, abans o després d’actuar. Sempre des d’una mirada en positiu que apaivagui la imminent desesperació i introdueix una dosi de serenor. Tot sense amagar en cap moment com és d’entretinguda la vida si tenim un adolescent entre nosaltres.