HORMONES, GUIX, ETC.

Com el poble de l’Obèlix

És evident que els nostres alumnes, i els nostres fills, llegeixen poquíssim, per no dir gens, i no els fa cap vergonya confessar-ho. Creuen que la lectura és una opció personal, i no una necessitat, de manera que diuen que no llegeixen amb la mateixa alegria que podrien dir que no practiquen l’esgrima o que no mengen cargols.

Ja no llegeix ningú? No! Com el petit poble de la Bretanya on viu l’Obèlix, encara hi ha petits nuclis de resistència. Tenim alumnes que llegeixen molt. Però si mirem què llegeixen veurem que bona part d’ells, de vegades compulsius, se serveixen de la lectura per passar l’estona i llegeixen llibres que els aporten ben poc. Llegir és una altra cosa. Fa uns dies, Eduardo Mendoza deia que les campanyes de foment de la lectura s’equivoquen amb la promesa que els llibres són divertits, distrets i emocionants. Perquè les bones lectures demanen un esforç, i les campanyes haurien de parlar d’aquest esforç i del que en podem treure a canvi. En aquest sentit, un dels errors que cometem pares i professors és el fet de considerar que ja està bé que els nois llegeixin qualsevol cosa mentre llegeixin. Mendoza diu que, per llegir segons què, més val que no llegeixin. No podem caure en la trampa de fomentar la lectura fàcil i evasiva per mirar de competir amb les màquines i els youtubers. Ni pensar que el que és important és que mantinguin l’hàbit, amb l’esperança que ja tindran ocasió, més endavant, de llegir coses importants.

Hi ha ben pocs llibres que connectin tant amb els adolescents com El vigilant en el camp de sègol, de Salinger. Però un llibre com aquest als lectors d’aventures els pot semblar avorrit. Tampoc hi ha grans aventures a La metamorfosi, de Kafka. Però si el llegim descobrirem que la literatura pot parlar de nosaltres com si els escriptors ens veiessin per dins. Aquesta és la mena d’experiència que fa que la literatura sigui una forma de coneixement.

No cal, però, que siguem sempre tan transcendents. L’educació sentimental també està feta de lectures menys profundes. Però els hem d’exigir que, si més no, ens ofereixin un imaginari potent, amb personatges com ara el capità Nemo, l’Oliver Twist, en John Silver, el capità Haddock, en Charlie Brown o la Castafiore. Si no, llegir és perdre el temps.