LA PITJOR MARE DEL MÓN

Parlar-los del dolor

Parlar-los del dolor / GETTY Zoom

¿Com puc explicar el dolor que sentim el pare de les criatures i jo, als MEC, els menors d’edat a càrrec? Ens falta una persona molt estimada i la tristor ens ha esquerdat. A nosaltres, i a altres amics i amigues. A la seva família. A ells mateixos, que també la coneixien i l’estimaven. El dolor no s’explica, es viu. Però he volgut aclarir-los que la fúria que em va dominar dos dies després era una emprenyada descomunal amb la vida que ja no és. Que en aquell moment em vaig enfadar perquè ells, els MEC, van imitar a la perfecció la batalla de gals de l’Astèrix i l’Obèlix, però també que la meva reacció era alguna cosa més que una actuació estel·lar de pitjor mare del món.

El dol és un procés estrany que comença amb una patacada.

Aquell cap de setmana, en saber la notícia que ens ha trasbalsat, les meves tres amigues, el pare de les criatures i jo mateixa, vam cometre unes quantes bogeries i els MEC ens van veure plorar, desfer-nos, riure, brindar, riure més, i tornar a plorar. Ara penso que potser els vam donar una idea confusa del que és entomar el dolor. O potser no. Vam voler acceptar la mort celebrant la vida compartida. La tristesa no té perquè estar separada dels moments de llum per un fossat de cocodrils. Pot estar més a tocar. Sobretot si sempre ha estat així. Riure i plorar, plorar i riure. I riure per viure, perquè sense l’humor la vida és el desert de Texas. Comprovat.

Van passant els dies i ha calgut que de nou els expliqui que, de tant en tant, m’ataca la tristesa i el dolor, així, de sobte. I que no, el vermell dels ulls no és conjuntivitis. I que no, no passa res per seure i plorar com una magdalena. Quina refotuda mania que tenim de criminalitzar les llàgrimes. Més llàgrimes, sisplau. Quan cal, quan és de justícia. Perquè els vull fer saber que plorar de dolor no és res dolent, i que cal plorar per ser capaç de no fer-ho més endavant.

LA VIDA HA DE SEGUIR

És el que està començant a passar. La mort no espera. Però la vida tampoc. I entre viatge i viatge, xerrada i xerrada, hores i hores de feina, i d’oci també, d’anar al cinema, de sopars, d’anar i venir, el dolor segueix present, tot i que d’una altra manera. No desapareix. Però els MEC veuen com es transforma en una matèria d’una altra consistència. Ja no enrampa, o no tant, tot i que de vegades, sense avisar, m’envasa el cor al buit i me l’estreny fins al punt que em costa respirar. Llavors sé què necessito. Els MEC són pacients i deixen que els abraci deu segons més del que em permeten abraçar-los normalment sense remugar. Deu segons que em carreguen d’energia. I ara que tot va tornant a lloc, a poc a poc, ells s’alegren de veure’m millor, de poder recordar-la sense trencar-me, de compartir temps amb tots els que ens l’hem estimat. De fer el que ella hauria volgut: riure, viure i seguir endavant.