11/03/2017

El paraigua

2 min

Quan tens certa tendència a extraviar-ho tot, hi ha objectes que es converteixen en enemics irreconciliables. No és pas culpa d’ells, esclar, sinó del teu mal cap, però el cert és que et fan passar tantes males estones, et fan perdre tant de temps, que els acabes agafant una mania gens dissimulada. Cada cop que busques les claus sota el sofà, les ulleres dins el congelador, el mòbil al calaix dels coberts o els mitjons dins el camal dels pantalons del xandall t’agafen ganes de llençar-los a les escombraries per sempre més, a veure si així no t’obliguen a passar tantes estones fent de detectiu privat casolà.

Potser per això odio tant els paraigües. No els suporto, si fos per mi els prohibiria per reial decret, demà mateix. Cada cop que me’n trobo un pel carrer canvio de vorera. Mai agrairé prou haver-me fet gran a Tarragona, on els dies de pluja són un fenomen paranormal, però potser per això, per la poca pràctica, dubto que hi hagi una ciutat on hi hagi un nivell pitjor de conducció de paraigües, on hi hagi tantes possibilitats reals que et buidin un ull. De fet, estic convençut que si un dia la Guàrdia Urbana decidís posar multes per conducció temerària acabarien amb el dèficit municipal en un tres i no res.

El problema arriba quan te’n vas a viure en un territori on la pluja és tan habitual com el te de les cinc. Intentes espolsar-te-la amb un bon impermeable però no acaba de funcionar, acabes mullat de dalt a baix i amb la mala llet aquella que t’agafa quan camines amb els mitjons xops. O sigui que vas al mercat i et compres un paraigua ben llampant, resant per no perdre’l el mateix dia. I és llavors, quan tornes tot cofoi amb el teu tendal portàtil, que t’adones d’un fenomen encara més paranormal: ningú més en porta. És fascinant, diries que els londinencs tenen la pell de tefló, perquè no és que no portin paraigua, és que encara que caigui l’aiguat del segle no es tapen el cap amb res i continuen caminant com si tants anys en remull els haguessin immunitzat. I quan portes tres carrers sentint-te ridícul decideixes que només hi ha una cosa pitjor que mullar-te, i és fer el guiri. I deixant-lo abandonat a la primera paperera te’l mires i penses: “No et trobaré gens a faltar. De fet sempre t’he odiat”.

stats