La paella

Ens quedaven poques hores per estar junts. Ells dos, la dona i el nen, se’n tornaven a Anglaterra i jo m’havia de quedar a Catalunya per fer una marató de concerts, cinc en quatre dies, tots concentrats en una setmana ben intensa. Com que teníem temps vam decidir regalar-nos un bon àpat, d’aquells que saps que no et podràs fotre a Anglaterra per molt que tombis. Un cop estàvem entaulats ja teníem clar què volíem menjar: una paella, amb gust de mar i de gent propera, de menjars a fora i estius a la platja espolsant-nos la sorra abans de seure a taula. La paella va arribar mitja horeta més tard i potser pel temps que feia des que n’havíem tastat una ens va semblar excepcional, gustosa i amb l’arròs al punt, ni massa cru ni massa passat. Quan vam acabar, mentre escuràvem les butxaques per poder pagar el compte, la cambrera ens va preguntar si ens volíem endur el que sobrava.

Ostres!, vaig pensar, per fi ha arribat a casa aquest costum que ens sembla tan normal quan viatgem. Hauríem dit que no calia, tips com estàvem, però llavors la meva companya em va recordar que em quedava sol a Tarragona, l’endemà era diumenge i la nevera seria ben buida. Total, que em vaig ficar la bosseta d’arròs dins la bossa i vam marxar ben cofois, ells dos cap a l’aeroport i jo cap a l’estació de Sants per agafar un Rodalies. Un cop acomiadats em vaig plantar a l’estació i deu minuts més tard ja estava assegut, al costat de la finestra per gaudir del mar que sembla que se t’empassi quan arribes al Garraf. Just llavors, quan més encantat estava amb la vista, em va venir una olor familiar. Era l’olor de la paella. Quan vaig obrir la bossa vaig descobrir la magnitud de la tragèdia. El recipient havia vessat i tot el seu contingut estava arrebossant els estris de la bossa. Sort en vaig tenir de trobar-hi també un mitjó desaparellat, d’aquells que tragines amb l’esperança de localitzar el seu germà bessó. Ves per on, em va servir de guant improvisat per netejar-ho tot de manera precària per acabar llençant-ho tot en una paperera.

Quan vaig ser a casa vaig rentar la bossa i el seu contingut. I en buidar la maleta vaig trobar l’altre mitjó bessó, el que feia dos mesos que buscava. Ves per on, ara també l’hauria de llençar.