“Si no bufes, no crema”

Encara no fa gaire fred però a casa la sopa no s’ha fet esperar. Això sí, triga més a refredar-se i cal bufar. “Si no bufes, no crema”, em va dir la Joana tota convençuda, abans de fer una bufada que va escampar totes les lletretes per la taula. Potser és un record de la famosa etapa del no (cap a l’any i mig tot és no i res és sí, tots hi passen i alguns s’hi queden més del compte). O potser és perquè els progenitors abusem del no : “No facis això”, “No pugis aquí”, “No cridis”... (Alguns diuen que una cosa és conseqüència de l’altra.) El cas és que el no sovint traeix els aprenents de parlants.

“Jo vull no anar amb ell”, em va deixar anar l’Helena davant la possibilitat d’anar-se’n cap a casa amb el pare i perdre’s el correfoc. (A la Joana, al primer toc de tabal, li va faltar temps per arrossegar l’àvia cap a casa.) Podríem dir-ho així, també, oi? No cal oblidar que als grans aquesta partícula tan petita però tan decisiva també ens fa la guitza. Sí, no volia dir això, era per si estàveu alerta. Cal no oblidar-ho, que no és el mateix. No cal vol dir que no és necessari, i cal no denota obligació.

El no és tan traïdor que de vegades no vol dir res. “Ningú no hi toca” és el mateix que “Ningú hi toca”. O no? És la famosa doble negació, que també apareix amb mai, enlloc, res, gens i cap. Per a uns necessària i imprescindible i per a d’altres totalment opcional i més aviat sobrera per carregosa. Fins i tot hi ha llibres d’estil que recomanen evitar-la. En aquest punt concret, ara com ara la normativa és permissiva. No tant com els esforçats pares que maldem perquè no sempre sigui no i massa sovint no ens en sortim.