EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

La mirada

El nus a la gola, les formigues a la panxa. Tot això i algunes coses més notes quan sona el despertador i t’adones que arriba el primer dia d’escola. Per sort ets petit i encara et creus el que diuen els pares, tota aquella fal·làcia que t’ho passaràs la mar de bé i faràs un munt d’amics i us fareu un fart de jugar. Quan et torna a passar, però, i tens onze anys, tot el que et puguin dir els pares ja no fa el mateix efecte. Per això canviar d’escola per fer sisè és una mica fotut. I encara més si no solament canvies de companys de classe, sinó també de país, d’idioma i, fins i tot, de menú per dinar. En aquesta tessitura es trobava el meu nen fa cinc dies. Es notava amb la desgana que es menjava el bagel amb pernil dolç i formatge, amb el posat amoïnat mentre es feia el nus de la corbata o el neguit quan repassava la maleta per dissetena vegada.

Per això aquest cop no vaig gosar fer el discurset que li vaig fer de petit. No el vaig enganyar dient-li que anar a l’escola és com anar a Port Aventura, ni que el primer dia ja seria el més popular de la classe. Sí que vaig intentar, en canvi, distreure’l amb les meves bromes sense gràcia sobre la pinta de Harry Potter que fotia i també sobre aquesta mania de repentinar-se com si fos un militant de les joventuts d’Unió Democràtica (això encara li va fer menys gràcia). I després vam agafar la bici i cinc minuts després ja érem a la porta. “Va, home, no fotis aquesta cara, que ja els vas conèixer a tots uns dies abans de vacances!” I ell per resposta em va fer aquella mirada. La conec perfectament. És la mirada del primer dia que el vam portar a piscina, la que feia assegut a l’autobús el primer dia de colònies o aquell dia que tenia prova de mates i no em vaig empassar el seu mal de panxa matinal. Prou que sé, precisament per l’experiència de tots aquests moments viscuts, que cinc minuts més tard estarà rient i fent el trapella i aixecant la mà per contestar la pregunta de la senyoreta i que quan el vagi a buscar sortirà amb aquell somriure que li il·lumina la cara i em dirà que s’ho ha passat superbé. I tot i així, ara, que torno sol amb bici esquivant altres nens uniformats amb el mateix posat, sé que aquestes hores que em queden fins a recollir-lo tindré un nus a la gola i unes pessigolles a la panxa ben curioses. No sé pas a qui m’assemblo.