EN FAMÍLIA

Els nens que sempre feien el que volien

El gran problema dels nens i joves d’ara, se’ns diu un cop i un altre, és que no tenen límits. Sempre han fet el que han volgut. Mai ningú els ha dit “no”. Quan un adolescent o un jove es baralla, s’emborratxa, agredeix algú, no vol estudiar, trenca alguna cosa... sempre hi ha qui diu que això s’hauria evitat si de petit li haguessin dit que no a més coses (versió tova) o li haguessin donat més bufetades (versió dura).

Molts estan escolaritzats des dels quatre mesos (sis hores), i des del primer moment s’han quedat a menjar a l’escola (dues hores més), i sovint fan hores extra en forma d’acolliment o activitats extraescolars. A molts els han deixat plorar de forma sistemàtica: a casa perquè “no s’hi acostumin” o perquè “aprenguin a dormir sols”; a l’escola bressol perquè, no ens enganyem, què pot fer una mestra amb vuit nens, si ploren tots? A l’estiu, els nens tenen gairebé tres mesos de vacances, els pares només un; la resta del temps els més petits potser estan amb els avis o altres familiars. Els més grans sovint sols a casa sense companyia ni supervisió; uns i altres de vegades en centres d’esplai. Però, això sí, sempre han fet el que han volgut i ningú els ha dit mai “no”.

No vaig trepitjar una escola fins als cinc anys. No em vaig quedar a menjar fins a la universitat. El meu cas no era especial; gairebé tots els meus companys anaven a menjar a casa, i les actuals “escoles bressol” eren tan poc habituals que ni tan sols es deien “guarderies”; el nom encara estava en alemany: “ kindergarten ”. Mai abans a la història havien passat els nens tant de temps separats dels seus pares des de tan petits. Però són uns consentits que sempre s’han sortit amb la seva!

Sí, els nens tenen més joguines i més roba que abans; però ¿és això el que necessiten o el que demanen? Quan un nadó plora, ¿vol joguines, vol roba, vol diners? ¿O només vol que vinguin els pares, que l’agafin a coll, que l’acaronin? Quan el seu fill de dos anys crida a mitja nit, ¿demana gelats, veure la tele, roba de marca? ¿O només demana estar amb els pares? I si la iniciativa fos dels pares, “carinyo, si aquesta nit no plores, jo demà et compro la consola”, ¿creu que dormiria? El que més volen els nostres fills és el nostre temps, la nostra presència, la nostra atenció, el nostre afecte. No sempre tenen el que volen.