FORA DE CLASSE

Els nens i el circ

L’altre dia vam dur els nens al circ. Va ser la primera vegada, també per a mi. El meu avi deia que m’hi volia dur quan fos una mica més gran, però no va poder complir el seu desig. I ningú, ni jo mateix, m’hi havia dut fins que la meva dona hi va insistir. Per tant em podia sentir, salvant les edats, amb les mateixes expectatives que els meus fills. La veritat és que van ser dues hores intenses amb un espectacle que va combinar a la perfecció les rialles, les emocions i les sorpreses. En acabat els vaig preguntar si s’ho havien passat bé i em van contestar que molt, que els havia impactat més del que s’esperaven. Aleshores, tot passejant per la platja, vam dialogar sobre el valor de la feina d’aquells acròbates, que de ben segur es passen un munt d’hores assajant els números perquè surtin perfectes. Es van adonar que el valor que donem a les coses sovint és relatiu. De la dificultat de fer-les, perquè no tothom n’és capaç. I del plus que suposa veure-les en directe, a pocs metres dels teus nassos, i no només per una pantalleta.

D’acord amb aquesta premissa m’ha impactat la publicitat estiuenca d’una de les biblioteques que freqüento, que implorava un eslògan molt adient: “Aquest estiu més pales i menys pantalles”. Suposo que no soc l’únic pare que, més enllà de piscines, platges i gelats, ha de lluitar perquè no es passin el dia o mirant pel·lícules o jugant a algun videojoc. I ja no dir que facin deures. En aquest sentit, oferir-los un viatge al passat, com pot ser el tipus de circ que vam anar a veure, és acostar-los el món de l’esforç. ¿Com pot ser que tothom tingui tan clar que per fer un salt mortal calen hores de millora, paciència i capacitat, i en el món acadèmic el debat sempre estigui obert? És evident que si volem alumnes que facin piruetes amb els resultats cal un procés semblant en la voluntat final. Llàstima que a això no tothom hi veu el sentit ni la utilitat. Una altra cosa és que les acrobàcies d’infart es paguin menys que algú que xuta una pilota, o que determinades feines que requereixen molts anys d’aprenentatge i pràctiques no et permetin poder viure amb un sou digne. Com en el circ, el món educatiu viu a mig camí de la màgia i el somriure trist d’aquell pallasso que segueix fent riure a les criatures, no tant perquè es guanyi bé la vida com perquè sap que ha nascut per fer-ho.