He nascut aquí però no sóc d’aquí
Vaig passant carrers. Mare de Déu del Mar, de les Neus, de l’Esperança, Santa Maria... Creuo Sant Damià, Sant Cosme, Santa Llúcia... Cap carrer sembla estar fora del santoral o del martirologi. Sóc en un barri d’una ciutat del Vallès i busco un local juvenil on haig de fer una reunió amb adolescents per parlar dels recursos que necessiten. Començo la trobada i no arribo a descobrir que estic entre nois i noies de famílies amb origen marroquí fins que no es barallen en àrab (després m’expliquen els educadors que més d’una tercera part de les famílies del barri ple de verges i sants ho són). Si m’hagués deixat portar pels estereotips estètics tan sols hauria parat la mirada en dues noies que porten mocador. En un dels extrems de la taula, dos nois amb estètica hip-hop (gorra inclosa) em fan pensar en nois d’origen sud-americà. Però també són catalans d’origen magribí.
La meva capacitat analítica acaba de fer crisi quan la noia estudiant de batxillerat que tinc davant -atractiva i estèticament a l’última moda- diu que no és catalana, que ha nascut aquí, que ha estudiat i viscut aquí però que és marroquina. Provoco el debat i es reafirma: “Sóc marroquina, àrab i musulmana”. Poso en crisi la nacionalitat, el territori i fins i tot la religió. Confessa que no prega, no deu anar a cap mesquita i no sap gaire de l’islam, però es defensa dient: “És la meva fe”. Bona part dels nois i noies, igual de perduts, li fan costat.
Quan passem als nòvios diu que de cap manera s’enamorarà d’un Justin Bieber català per molt atractiu que sigui. Haurà de ser un marroquí. La noia amb mocador i aparença de submissió cultural li respon que “l’amor no té fronteres”. Pel que diu sembla una jove que pensa i vol ser lliure. Una altra noia amb mocador demana que canviem de tema, però quan s’acaba el temps vol seguir parlant de moltes qüestions que preocupen la seva adolescència.
¿Com es viu el caos adolescent enmig del caos social, immers en un món de contradiccions culturals, sense trobar la forma de mantenir fidelitats i accedir a la felicitat dels desitjos? Encara n’hi ha que parlen d’aquests nois com a immigrants, i diuen que no s’han volgut integrar i altres simplicitats similars. Potser la pregunta és més senzilla. Quan no saps d’on véns i dubtes de quin món et deixaran formar part ¿com es gestiona la presència d’un amic amb dret a roce?
