Un nadó plora
Tots els manuals sobre com lluitar contra les fòbies diuen que la millor manera de sobreviure-hi és enfrontant-t’hi. Es veu que si tens pànic a les aranyes i vols superar-ho t’has de passar una estoneta cada dia al costat d’una de ben grossa i peluda i a la llarga arriba un dia que ja ets capaç de fer-hi petar la xerrada i, fins i tot, de posar-li nom i buscar-li un parell de mosquits perquè no passi gana. A mi les aranyes mai m’han fet nosa i, de fet, sempre m’he embadalit mirant l’art efímer de les seves teranyines, les seves formes geomètriques tan fascinants. No, a mi el que m’angoixa son els metros atapeïts, els ascensors que no tiren ni amunt ni avall i, sobretot, els avions. Els avions em posen molt nerviós, especialment quan aterren i la gent s’aixeca abans d’hora i col·lapsa el passadís en lloc d’esperar tranquil·lament que obrin la porta de sortida.
Però vet aquí que últimament he hagut d’enfrontar-me a la meva fòbia, com diuen els manuals, i he de reconèixer que funciona. De tant agafar avions ja soc capaç de relaxar-me prou per fer-hi una becaineta. Això sí, a l’últim vol no vaig poder. Dos seients més enrere una parella anglesa van tenir un ensurt. El pare va demanar un te i quan el tenia a les mans un moviment brusc va fer que caigués sobre el seu nadó i li escaldés tota la cama. El plor esfereïdor ens va gelar la sang. Per sort una infermera que també volava va apaivagar el desconcert de les hostesses i el desesper dels pobres pares.
Això sí, aquest ensurt va dividir instantàniament els passatgers en dues faccions clarament oposades. D’una banda, hi havia els que es caguen en tot quan els toca un infant al costat, els que quan el nen portava una hora plorant sense parar es miraven amb cara de pomes agres, com dient-se “Ja és mala sort que ens hàgim de menjar aquest xivarri!” De l’altra, hi havia els que sabíem com et sents quan et passa una cosa així, la sensació de ser un mal pare, el desesper per ser protagonista involuntari d’una situació tan desafortunada. Els que vèiem la cara desencaixada del pare que havia vessat el got, totalment ensorrat, i amb la mirada li intentàvem dir: “No pateixis, no és culpa teva. Potser ara no t’ho sembla, però continues sent el millor pare del món”.
