El morbo

No sé on vaig llegir que en els moments extraordinaris és quan es mostra la veritable vàlua de les persones. Com totes les frases lapidàries, aquesta també té matisos que a vegades la complementen, com ara que els petits gestos quotidians també defineixen la gent tal com és de veritat. Aquests dies hem patit el terror a casa, gent que passejava amb els seus estimats han sofert la irracionalitat d’una minoria radicalitzada, carn de canó que s’ha deixat portar pel fanatisme d’unes elits pernicioses. I quan aquest espant tan devastador t’agafa fora de casa, com ha sigut el nostre cas, la sensació d’impotència s’accentua, si és possible, encara més. Les ganes de saber dels teus, de saber que estan bé, de com ha sigut possible tot plegat, fan que t’aboquis a mòbils, diaris digitals i xarxes socials amb una fal·lera gairebé incontrolada.

I mentre intentes saber, al teu costat un nen de dotze anys va preguntant. La seva curiositat sembla inabastable. Vol saber com ha passat i qui ho ha fet i els seus motius i els noms i cognoms i les imatges i les cares i les ambulàncies i els testimonis gràfics i les captures de pantalla. I el que ell vol és una barreja de preocupació i tafaneria que necessita ser filtrada. I aquí és on ens toca intervenir. On ens toca dir-li què ha passat sense morbos innecessaris, on toca amagar-li les imatges immorals que embruten el dol de les víctimes, els editorials i comentaris que empastifen el sentiment de consternació del nostre país. Toca parlar-li de la gent que ha fet cua per donar sang als hospitals, dels taxistes que han portat ferits, dels mossos que han arriscat la seva vida, dels establiments que s’han negat a vendre diaris que comercialitzaven la mort i el dolor. O de la gent que ha ofert casa seva a la gent sense lloc on dormir. Perquè la resta, l’horror que ens mossega, no és digne de ser escampat, s’alimenta de la indignació i les reaccions en calent, dels que aprofiten els atemptats per legitimar les seves dèries i les seves obsessions, i utilitza la violència indiscriminada per treure el pitjor de nosaltres.

I és just en aquests moments extraordinaris quan hem de demostrar què ens defineix de debò. Ho devem a tota aquesta canalla que heretarà aquest món tan convuls. Ho devem, com a mínim, als nostres fills.