La model Jove

Escric just la setmana que la presó Model ha deixat de servir per tancar persones. Escolto cròniques de la seva història. Com bona part de tot relat, tenen els seus biaixos interpretatius, els seus oblits sobre víctimes i autors. Sento la necessitat de rescatar de la meva memòria els joves a qui vaig visitar i ajudar quan començaven la destrucció vital als seus patis. Ja eren anys de democràcia però als nois dels barris metropolitans els tocava pagar com a bocs expiatoris el caos social en què estaven atrapats.

Quants nois van estar tancats més temps que els anys de la condemna final! Com a presó de preventius tenia molts joves a l’espera de judici. La llei d’enjudiciament criminal parlava d’alarma social i, com que la majoria dels joves amb vides complicades la provocaven, eren tancats a l’espera d’un judici que arribaria molts anys després de la detenció. Ni ells mateixos sabien ben bé per què penaven. Es “menjaven un marró” per evitar que se’n descobrís un altre o per no trair un company. Quan als anys 90 dirigia els estudis sobre reincidència a la presó no vaig necessitar gaires evidències científiques per demostrar que, com més d’hora et tanquen, abans esdevens una persona que només podrà ser delinqüent la resta de la seva vida.

Després dels cotxes robats va venir la destrucció que envoltava l’heroïna. Els pensadors de la societat benestant volien que es diferenciés el “toxicòman delinqüent” del “delinqüent toxicòman”. Els primers havien de ser tractats. Els segons, tancats a la Model. Òbviament, la diferència anava per barris. Aprendre a punxar-se amb un Bic o compartir la xeringa de la galeria era el més raonable. Les nostres autoritats trigarien anys (i massa morts) a reconèixer la necessitat de posar a la seva disposició material d’un únic ús. Seria molt llarg recordar que si la democràcia no hagués esperat fins a l’any 2000 per posar la majoria d’edat penal als 18 anys, hauria evitat que a la Model hi entressin nois de 16 i 17.

Parlen de tancar una història negra oblidant qui va posar el color. Molts dels que manaven i manen obliden que una part de les lleis i les normes que la van mantenir les van fer i aplicar ells. Avui, jo també tanco. Només vull recordar com em demanaven que hi entrés la prohibida tinta xinesa que servia per tatuar-se al braç “ amor de madre ”.