HORMONES, GUIX, ETC.

La mandra de sempre

Conscient que us semblarà una trista simplificació, proclamo la mandra com la principal causa dels suspensos. A les aules es fa ben visible. Hi ha alumnes que no prenen apunts fins que no els hi dius. Altres no es molesten a contestar una pregunta perquè pensen que ja la contestarà algú altre, i finalment no la contesta ningú. Al passadís, llencen els papers a la paperera des de lluny per no haver de caminar. Els fa tanta mandra copiar una demostració de la pissarra que en fan una foto amb el mòbil. A les aules, contrasta l’avidesa dels treballadors amb la desgana dels mandrosos. Els treballadors estan sempre més contents que els mandrosos i es prenen la classe com una aventura, mentre que els mandrosos se la prenen com si arrosseguessin un piano i vingués pujada.

La mandra, i també l’ociositat, ha estat mal vista des dels temps més remots, però sembla que és al segle XIX, amb la industrialització, quan s’inventa la idea que és el pitjor dels pecats i que, en canvi, el treball és alliberador. Els primers socialistes, com Lafargue, autor d’ El dret a la mandra (1880), denunciaven l’estratègia dels amos de les fàbriques, reivindicaven l’ociositat i proposaven una revolució en què els treballadors, alliberats de l’esclavatge de la feina gràcies a les màquines, es podrien dedicar a les arts, les ciències i els plaers de la vida. També Bertrand Russell, als anys trenta, va escriure un Elogi de l’ociositat, en què adverteix que la creença que el treball és una virtut ha causat danys enormes, i que el que hem de defensar als països industrialitzats és tot el contrari: és possible un món en què treballem quatre hores i dediquem la resta del temps a pensar, a observar, a interessar-nos per la ciència o per la música, a llegir o a pintar.

Però la mandra dels nostres alumnes no té res a veure amb la conquesta de l’ociositat. No és la mandra de treballar, sinó també la de pensar, observar, llegir, dibuixar o fer música. Tampoc és una mandra conscient, com la que reivindica en J.M. Espinàs. És una mandra, com diu José Antonio Marina, enemiga de la intel·ligència. I és que no només no hem aconseguit encara que les màquines ens alliberin de la feina, sinó que hem deixat que envaeixin el territori encara verge del temps lliure i han convertit en passiva l’ociositat dels adolescents.