26/11/2016

L’avi

2 min

Fa vint-i-cinc anys que en Vicens és el meu sogre. Ho dic amb orgull però no és mèrit meu. Senzillament em vaig enamorar de la seva filla gran i em va tocar. I, tot i així, si hagués pogut fer un càsting, si m’haguessin posat trenta-vuit sogres de diferents mides i tarannàs davant meu l’hauria triat a ell. Hi ha mil raons per fer-ho, com la seva generositat emocional o la seva manera de fer-me sentir sempre a casa quan era a casa seva, però sobretot ho puc resumir amb dues coses que ens van connectar per sempre. La primera va ser la conya. En Vicens no entenia la vida sense el sentit de l’humor. Sabia instintivament que el millor combustible per anar pel món era entomar els entrebancs amb un somriure. La segona va ser el futbol. Pot semblar una fotesa, però poques coses uneixen tant com una passió compartida. El meu sogre era futboler com jo, però per fer-ho encara més complet, el meu sogre era del Madrid. Potser per a algú altre això hauria sigut un motiu de fricció. Amb en Vicens va ser tot el contrari. Mai he gaudit ni gaudiré dels clàssics com ho he fet amb ell: les polèmiques, els villaratos... Tot tenia una dimensió tan lúdica i passional que quan els vèiem plegats els vivíem en alta resolució.

Però, per les coses que té la vida, al cap dels anys el vam fer avi. Avi d’un nen, ell que havia tingut tres nenes. Eren tantes les ganes de nét, que mentre el trucava per fer-li saber la notícia, jo a Tarragona i ell a Girona, a les tantes de la nit, es va aixecar del llit i, arrossegant l’àvia Paquita, va batre el rècord mundial de velocitat per ser una hora i quart més tard a l’habitació 204 de Santa Tecla amb una felicitat que mai oblidaré. Des d’aquell dia ho vaig tenir clar, si havia tingut un sogre collonut, ara tindria un avi insuperable. I, efectivament, l’avi Vicens i el meu fill van teixir un vincle difícil d’explicar, una connexió única. Eren més que avi i nét, eren còmplices. Quan s’ajuntaven tots dos sabies que alguna en passaria, però que no ho sabries mai del tot. Per això ara el portem tant al cor, perquè se’ns farà estrany arribar al carrer Costabona i no trobar-nos la seva manera de fer-nos sentir estimats. Però no estem tristos, també sabem que les seves abraçades van ser tan fortes i sinceres, i que ens escalfaran per sempre quan ens arribi una glopada d’enyor.

stats