EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Desubicat

Havíem arribat al poble massa aviat. El rellotge de l’estació marcava les onze i nosaltres no podíem registrar-nos a l’hotel fins a una hora més tard. Havíem arribat a aquell poblet costerut per poder mullar-nos els peuets en aquesta aigua tèrbola i gelada que la costa sud anglesa regala als seus visitants. Els carrers eren un reguitzell de matrimonis joves carregats de canalla, esquenes massa cremades plenes de pigues i tatuatges cridaners. Nosaltres anàvem amb una sola peça d’equipatge, una motxilla del nen prou gran per encabir-hi la poca roba que no ens posaríem i els llibres que no llegiríem.

Com que teníem un temps mort i unes ganes boges de mar vam baixar al passeig davant la platja, d’aquells que vagis on vagis són ben iguals, amb les botigues de souvenirs, les taules plenes de cerveses i gelats fosos i els restaurants amb les cartes descolorides pel sol. Quan va passar l’hora d’espera estàvem tan a gust que vaig decidir anar sol a fer el check-in. “Estàs segur que ho vols fer?”, em va preguntar la meva dona. La pregunta tenia un subtext diàfan. No era únicament el fet de fer el viatge d’anada i tornada fins a l’hotel solet. Hi havia el tema de l’orientació. Em vaig mig ofendre. “Per favor, Núria, que porto el Google Maps. No fotem!”

Quan portava un quart d’hora costa amunt, esquivant un sol inèdit que m’estava incendiant la calba, ja no estava ofès. Estava desconcertat. Cada cop que consultava el mòbil, el meu objectiu s’allunyava de manera inversemblant. A més, els carrers que a la pantalla líquida semblaven inofensius, en realitat eren etapes de muntanya del Tour de França, amb rampes del dotze per cent de desnivell com a mínim. Mitja hora més tard els meus em van trucar. “Has arribat?” “Ja gairebé hi soc”, vaig contestar, sabent que no colava. L’hotel, tal com havíem consultat abans, era a un quart caminant de la platja i jo portava quaranta-cinc minuts carregant una puta motxilla que cada cop pesava més, amarat de suor i cagant-me en tot. Finalment, a punt de tenir un cobriment de cor, vaig tornar a repassar les coordenades al meu mòbil. El nom de l’hotel el tenia bé, però m’havia equivocat de poble. Vaig decidir fer dit. Total, la motxilla ja la portava.