Classes sense paraules
En Benet opina que una de les coses més profitoses que es poden fer a classe, amb els alumnes dels primers cursos d’ESO, és fer-los llegir en silenci una hora a la setmana. Coincidim plenament, i li comento que jo ho faig amb un punt de mala consciència, perquè se suposa que els professors hauríem de fer alguna cosa més que seure i mirar com llegeixen. En Benet aixeca les celles i em diu que no tot ha de ser parlar i omplir la pissarra. ¿Quants pares aconsegueixen que els seus fills llegeixin en silenci durant cinquanta minuts? Si nosaltres som capaços d’aconseguir-ho, em diu, ja hem fet la nostra feina.
Els professors expliquem massa coses. De vegades no cal explicar res. O ben poc. Quan fem lectura en silenci, fem de diccionari si algun alumne vol preguntar el significat d’un mot. I poca cosa més. En aquesta època de l’any, a més de lectura en silenci, hauríem de fer passejos sense paraules. Entrar al bosc o fer camins entre els camps sense fer-los llegir cap dossier sobre els ocells que hi trobarem i els biòtops que veurem. Només silenci i cruixidera de fulles rovellades. Només mirar els arbres, les molses, els bolets, els colors de la tardor. Escoltar els colors de les fulles: el groc de plàtan sobre el blau perfecte del cel. Tastar el vermell enrivetat de rovell, o la barreja dels morats, vermells i els verds d’una vinya verge. Endevinar l’isard, en un bosc espès, pel seu respir, i veure’n la mirada confiada. Observar formes, colors, contrastos: els fruits vermells dels rosers de pastor -els grataculs-, penjant de branques nues, amb el cel de fons. Els del boix grèvol, sobre el verd espès, negrós, de les fulles punxants. O les boletes d’ònix que formen les móres i el blau polsós dels aranyons.
Abusem de les explicacions, les informacions, els comentaris. Tenir uns certs coneixements de botànica, de geologia i de zoologia pot enriquir la nostra percepció d’un paisatge, i fer-nos-hi veure més punts d’interès. Però en la lectura en silenci, com en un passeig pel bosc, es tracta d’aprendre una altra mena de coses. De la mateixa manera que els alumnes poden preguntar el significat d’una paraula, al bosc s’hi valdria preguntar si un bolet és bo o no, o si un rastre és d’isard o de senglar. Però en silenci també s’aprèn. S’aprenen, sobretot, la mena de coses que no es poden explicar, tan semblants a les que s’aprenen llegint en silenci, tan personals, tan de cadascú.
