Aquella mirada

Anem asseguts a l’autobús. Davant nostre hi ha un matrimoni jove. El pare té el fill mig agenollat damunt les cames, i el nen, un nen de cabells i ulls foscos com el carbó, ens mira. Nosaltres li tornem la mirada. Ell no deixa de tenir els ulls clavats com xinxetes damunt nostre. Ens repassa. Ara a l’un, ara a l’altre. Nosaltres ens mirem i riem. Però el nen no riu. Li fem una tanda de ganyotes, però totes les nostres gracietes cauen en sac foradat. Ell continua mirant-nos amb la mateixa seriositat que té un cardenal quan escolta els pecats capitals del seu ramat. Ara somriem i li diem en veu molt baixa alguna cosa afectuosa: “Hola, bonic! On vas? Potser al Parc Güell!” Però ell no s’immuta. Continua mirant-nos amb aquell desvergonyiment que es té quan encara no has après que no és de bona educació mirar algú fixament i tanta estona seguida. Comencem a sentir-nos incòmodes. No és la mirada de la Medusa, que tot ho petrifica. No és la mirada que ens retorna el mirall per dir-nos que no som els més bells de la comarca, ni la mirada de Narcís. Tampoc ens convida a traspassar a l’altre costat del mirall. És la mirada del nen del vestit nou de l’emperador, aquell innocent que proclama sense embuts que el poder va despullat. És una mirada que ens interroga, que arriba al moll de l’os. Una mirada que sembla dir-nos: què redimonis esteu fotent d’aquest món?! Quina herència ens esteu deixant! Encara bombardegeu ciutats i encara tanqueu portes als pobres. I teniu els sants pebrots de signar tota mena de declaracions sobre la protecció que mereixem els més indefensos d’aquest món, els que depenem de vosaltres per créixer i que si ho feu bé rebreu el premi de ser cuidats per nosaltres quan les mans us tremolin i se us escapin els pets pels passadissos mentre avanceu amb caminador. És una mirada de judici. Potser la del creador preguntant a Caín on és el seu germà, què en sap d’ell. Potser és la mirada que ens empeny a entendre que la intel·ligència i la bondat són les cares de la mateixa moneda.

Baixem a la parada que ens toca. Uf, respirem, quina manera de mirar, la d’aquesta criatura. No li ha calgut cap paraula per fer-nos sentir com una truita mal feta i recremada. Mentre l’autobús s’allunya, nosaltres mirem cap al nen i ell continua mirant-nos. Un interrogant obert. I ara què fem?