EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

L’amic nou

Quan vaig obrir la porta el primer que em va passar pel cap era que m’havien fet la broma del timbre. Sabeu de què parlo, oi? És allò tan vell de picar el timbre d’una casa i fotre el camp abans no l’obrin. No sé si al vostre poble estava tan de moda com al meu, però us puc assegurar que al meu aquesta trapelleria tan innocent ens va salvar de morir d’avorriment en molts dies d’estiu. Ho vaig pensar perquè tot va ser treure el cap i adonar-me que tres o quatre marrecs s’escapaven esperitats amb les seves bicicletes carrer avall. El que em va descol·locar, però, és que un, el més gran, es va quedar palplantat davant meu. Tenia pinta de tenir nou o deu anys i la seva cara em sonava de veure’l pel barri. Al principi no vaig entendre un borrall del que m’estava dient. Es notava que feia un gran esforç, la boca li tremolava de manera entendridora mentre intentava fer-se entendre. A poc a poc, però, el seu discurs es va anar relaxant. Es veu que buscava reforços per augmentar la seva colla i es preguntava si a casa meva hi vivia algun nen interessat a incorporar-s’hi. La barreja de timidesa i gosadia, així com unes maneres insòlites en un marrec de la seva quinta, em van tocar tant el cor que vaig contestar-li que efectivament a casa hi havia un nen, malauradament absent en aquell moment, però que demà a la mateixa hora estaria encantat d’acceptar la seva proposta.

Era mentida, esclar. El nen era a la seva habitació. Però el conec massa bé per forçar una trobada tan inesperada amb un nen desconegut. Sé com respondria i sé que per fer possible la trobada em calien vint-i-quatre hores de treball dialèctic. I així va ser. La seva reacció immediata va ser l’esperada. Una barreja de supèrbia infantil (“No necessito cap amic més!”) salpebrada de cops baixos emocionals (“Si tan important és fer amics, com és que tu encara no n’has fet cap?”). El pitjor del cas és que tenia raó. Aquesta timidesa emmascarada en autosuficiència l’ha tret de mi. Per això no hi vaig insistir. Tan sols li vaig dir que si no volia acceptar l’oferta fos ell qui donés la cara. I quan l’endemà va arribar el nen, després d’un intercanvi curt de paraules van marxar carrer amunt plegats amb les bicis. Potser m’equivoco, però alguna cosa em diu que, com a la pel·li, això pot ser l’inici d’una gran amistat.