EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

L’amic Xavier

El Xavier és un bon amic de fa un munt d’anys. Ens vam conèixer quan érem dos adolescents que escoltàvem bocabadats els discos de David Bowie. Segurament si ens haguessin dit llavors que tots dos acabaríem dedicant-nos a fer sonar instruments diversos per guanyar-nos la vida ens hauríem fet un fart de riure. Però el meu amic Xavier ho tenia clar, s’hi va tirar de cap i amb tota la seva passió, conscient que la música era la seva manera d’entendre la vida. Per això, uns anys més tard, quan una colla d’arreplegats començàvem amb el nostre grup i fèiem més soroll que no pas música, ell, tot un saxofonista professional, va decidir, amb la generositat que el caracteritza, ajudar-nos a posar una mica d’ordre en el nostre evident desconcert sonor. Aquest diumenge el meu amic Xavier va decidir anar al seu col·legi electoral i fer servir el seu vot per construir un futur més digne i engrescador. Però no el van deixar. Uns valents amb porres i projectils el van arrencar de terra, on oferia una resistència pacífica plena de dignitat i tossuderia, i el van agredir amb una crueltat impossible d’entendre, colpejant-lo repetidament fins a deixar-lo gairebé inconscient davant l’horror i la impotència dels seus.

Estic segur que gairebé tothom que llegeixi això sabrà de què estic parlant. Diumenge passat tots vam tenir un conegut, un amic o un parent com el Xavier, algú que malgrat les amenaces va decidir plantar cara, va desafiar el llenguatge de la por i de la intimidació, gent pacífica i il·lusionada, armada únicament amb una papereta, que va rebre cops i violència, odi i ganes de fer mal. Un home o una dona que després va haver de tornar a casa masegat, probablement havent d’explicar aquesta agressió cruel i despietada a uns fills espantats i massa petits per assimilar la magnitud d’aquesta tragèdia. I és per aquesta gent, pels que han patit la violència institucional d’un govern feixista, que cal dir prou. Prou de denigrar la nostra voluntat, prou d’aixafar-nos la dignitat, prou d’haver de patir la intolerància i l’odi irracional. I vergonya eterna als falsos equidistants, als que han posat al mateix sac víctimes i botxins, bales de goma i paperetes. La història, mal que us pesi, us passarà factura.