LA PITJOR MARE DEL MÓN

És hora de trencar rols

El MEC mitjà és l'ajudant de cuina de la pitjor mare del món / GETTY Zoom

Quan parlo amb altres progenitors que tenen tres menors d’edat a càrrec (MEC), comentem sovint que els MEC assumeixen cert rol depenent de la seva posició cronològica a la família. El número 1 és més responsable, en general, i potser més esquerp. El número 2 ha de cridar l’atenció d’alguna manera, per bé o per mal, però les abraçades no li costen tant. El número 3 es deixa estimar i defensa la posició privilegiada de ser el petit amb sang, suor i llàgrimes... Són generalitzacions que no sempre s’ajusten, però Déu n’hi do.

Per això fa temps que procuro trencar rols. Ho faig a la meva manera, esclar. Com quan agafo per banda la MEC número 1 i li dic que, encara que es quedin sols mentre el pare de les criatures i servidora anem ves a saber on, no sigui ella qui ho reculli tot encara que els seus dos germans ofereixin resistència no violenta a la col·laboració domèstica. Que ells han d’assumir les conseqüències i que ella es limiti a fer el que li pertoca, i punt.

Si ens fa cas, quan tornem el paisatge acostuma ser menys afalagador que si la MEC hagués exercit el seu rol de germana gran. Però m’estimo més alliberar-la del jou, malgrat que després hagi de fotre quatre crits perquè algú reculli tres mitjons pudents de terra (el quart mitjó, ja se sap, ha desaparegut a la dimensió desconeguda), i l’estàndard de progenitora acceptable desaparegui a la velocitat de la llum.

NO TINC REMEI, HO SÉ

Amb el mitjà, el trencament és diferent, fins i tot oposat, i consisteix a atorgar-li la confiança màxima en operacions delicades com ajudar-me a preparar la sopa. Sopa de debò, amb carn, verdures netes, pelades i tallades i tota la pesca. I qui diu sopa diu una altra menja diària familiar. Un dia se li va escapar dir que la cuina li interessava i vaig respondre-li que el llogava d’ajudant. I sempre que puc li faig un xiulet. De vegades no puc, perquè no tinc temps ni de cuinar i tirem de caldo de tetrabric, ja veus tu. Però quan exerceixo de cuinera el faig patir tallant all, ceba i coses pudentes per posar-lo a prova. Per ara resisteix, i l’únic que pot passar és que quan arribi l’hora de cuinar ell sigui fora del domicili familiar. Llavors de nou tot es torça, i les meves bones intencions se’n van a fregir espàrrecs, perquè torna i li recordo que havíem quedat que era el meu marmitó en versió presencial, no de WhatsApp, i que quina barra. No sé què em passa que no puc evitar espifiar-la, coi.

Amb el petit no em costa tant. Admeto que trobo cert plaer a fer-li fer coses de gran d’amagat del seu pare, que si se n’assabentés infartaria. Fins que té el mal gust de comentar que vol tenir mòbil. En sentir-lo el faig tornar a la posició de petit i li dic que “i un rave!”, i m’enfurismo per la pressió de les refotudes pantalles dels pebrots. Sí, l’he tornat a espifiar. Sí, no tinc remei. Però ho he intentat.