19/11/2016

Por d’anar a classe

2 min

La setmana passada em van venir a veure dues exalumnes. És fantàstic que s’enrecordin de tu i et vulguin passar a saludar. Venien a dir-me que eren felices. S’ho havien passat molt malament durant el batxillerat. Suspenien. Més que aprendre, es barallaven amb les assignatures. L’institut els feia por. Però ara la V està fent un grau superior d’anatomia patològica, treu excel·lents i s’ho passa molt bé amb les cèl·lules i el microscopi. Res a veure amb la seva trajectòria angoixada com a alumna de batxillerat. La M estudiava estètica i bellesa, i també estava encantada de la vida, contenta d’haver deixat enrere la tortura de tantes hores de classe, tantes hores de professors que no paraven de xerrar, tantes hores de prendre apunts i d’estudiar coses que no entenia.

La M potser hauria d’haver fet formació professional, però els seus pares tenen la idea equivocada que és de perdedors. I el batxillerat és poc flexible. Pretén que prepara els alumnes per a les carreres superiors, però en aquest objectiu es queda curt. I d’altra banda tampoc acaba de servir per despertar un interès ampli dels alumnes per les coses del món i orientar-los cap a feines i professions que els puguin anar bé. Els pares també en són culpables, amb la seva obsessió per les bones notes, com si les notes fossin la clau del futur i de la felicitat.

La conseqüència de tanta pressió i de tan poca flexibilitat és que, a més dels alumnes que, com la M o la V, tenen greus problemes per seguir el curs, tenim nois amb atacs d’angoixa que s’enfronten amb pànic als exàmens i fins i tot a la rutina de les classes, i tenim nois que s’adormen a classe o que s’hi entretenen pintant els quadradets de la llibreta. Els primers acostumen a ser alumnes amb molt bons resultats acadèmics que no poden suportar tanta pressió i tanta autoexigència i fan un pet com un aglà. Els segons són uns penques, però no tot és culpa seva. Tant els uns com els altres veuen l’aprenentatge com una cosa dura, aspra i desagradable. El primer vol vèncer el monstre, i el segon ja s’ha rendit, però tots dos han perdut l’alegria del coneixement, que és el que hauríem de saber transmetre a casa i a les aules, i no la por de les notes. Però és més fàcil exigir bones notes que mirar de descobrir i estimular els interessos i les afinitats d’un fill o d’un alumne. Que és el que hauríem de fer.

stats