La filosofia Corleone

Els adolescentis comunis de casa exerceixen el seu dret a l’hormona desfermada sense restriccions. De vegades conviure-hi no és fàcil. D’altres sí. I llavors em confio i penso que ja han trobat l’equilibri, la maduració, que ja han desenvitricollat tot el que havien de desenvitricollar. I no. Perquè de sobte tornen amb fúria a exigir, protestar, udolar o resistir-se. I m’ataquen personalment. A mi! No a tu. No a la veïna del quart primera, a mi. I la temptació d’udolar a la mateixa potència és molt gran. Enorme.

Quan això passa, el meu primer impuls per distreure’m de la temptació de l’udol és fer càlculs. Calculo què passarà d’aquí dos anys, perquè les fugides cap endavant sempre són temptadores: la menor d’edat a càrrec (MEC) número u ja tindrà gairebé dinou anys, el MEC número dos gairebé setze i el petit gairebé tretze. Caguntot! Tindré tres adolescentis comunis emetent simultàniament en Dolby Sorround! Tres! Llavors reso a la deessa Atenea, que és tan contradictòria com servidora (deessa de la saviesa i de la guerra, tot alhora? Va, dona, va), perquè la MEC número 1, llavors, hagi desertat de l’adolescència, el número dos hagi vist la llum al final del túnel i el número tres, senzillament, se salti l’adolescència. Sóc conscient que el poder dels déus pagans ha caducat i que no em servirà de res, així que torno a empipar-me com una mona pels atacs dels MEC.

Les seves intervencions, quan m’ataquen, em burxen o quan em demanen diners, o sortir fins a tal hora, o el que els vingui de gust, són prou refinades i demostren un bon domini lingüístic: “Mama, ho he estat pensant i hem d’organitzar la festa a casa, perquè tenim una casa gran, i de què ens serveix, eh? Volem demostrar-vos que som responsables i que ens la torneu a deixar un altre dia. T’ho prometo [somriure angelical i responsable]”. Per això, quan els atacs frontals sovintegen, m’obligo a recordar les paraules d’un destacat membre de la família Corleone i em calmo.

Michael

No, no vull fer apologia de les organitzacions delictives i mafioses, només vull reconèixer la brillantor literària de la frase que pronuncia Michael Corleone, interpretat per Al Pacino, a la primera pel·lícula d’ El padrí. “ It’s not personal. It’s strictly business ”. Perquè no hi ha veritat més aplicable a l’adolescència que aquesta. No és res personal, només són negocis (o hormones). Els seus atacs, els plats que em tiren pel cap, no me’ls tiren a mi. No és personal per molt que ens ho sembli. Enfrontant-se a mi s’enfronten a l’autoritat. Fan allò tan freudià de matar el pare i/o la mare. Així doncs, toca armar-se de paciència. I, per què no, en cas d’urgència deixar-los anar una altra frase brillant, aquest cop de Vito Corleone: “Et faré una oferta que no podràs refusar”, dita amb un somriure felí i convincent.