LA PITJOR MARE DEL MÓN

Preparats... Tres, dos, un!

Preparats... Tres, dos, un! / GETTY Zoom

Quan els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) eren més petits i un dels tres marxava convidat o endinyat a casa d’algú, l’ocasió es convertia en una mena de minivacances. No importava quin d’ells fos el que tingués el detall d’absentar-se. La ració extra de pau estava assegurada. El que em sorprèn és que ara que són més grans continua passant, i per trobar-hi una explicació no puc evitar exercir de psicòloga de pa sucat amb oli.

PSICOLOGIA BARATA

En teoria tenen una edat en la qual ja no s’hauria de notar tant l’absència de l’un o l’altre. Quan eren petits calia vestir-los, peixar-los, no treure’ls els ulls de sobre per si se’ls acudia escalar pels mobles del menjador, jugar amb ells, seguir sense treure’ls els ulls de sobre quan jugaven sols per si se’ls acudia llençar les peces del trencaclosques al vàter... La situació actual, al costat d’aquella gimcana estressant, és un paradís. I és per això que quan marxa la MEC número 1 i els MEC números 2 i 3 conviuen en una insòlita dolça harmonia i la feina i els neguits es redueixen un 60% en lloc del 33% que pertocaria, atribueixo el fenomen a raons de psicologia barata, com ara que en absència de la representant femenina dels MEC, i alhora la gran, els representants masculins ja no s’han de posicionar. O sigui, que ja no els cal burxar, fotre ni gastar brometes pesades, perquè ningú els discuteix la masculinitat, i perquè el MEC número 2 pot exercir de germà gran d’una punyetera vegada a la vida.

Però la mateixa proporció de pau s’imposa quan marxa el MEC número 2, i sense rumiar-m’ho gaire, amb total impunitat, segueixo practicant la psicologia per fascicles per oferir una nova explicació: el MEC número 2 està en plena eclosió d’una etapa d’ Adolescentis comunis gravis pesaditis i quan no hi és tots ens relaxem perquè la taula es para a la primera, o a la primera i mitja, i no a la cinquena... amb discussió afegida. Perquè la gran, una mena de núvol de gas energètic, ja no té l’espurna que la fa explotar. I el petit ja no pot practicar les sessions de lluita lliure amb el seu germà absent i ha de buscar-se altres mètodes per distreure’s que, per força, són més reposats.

Ah!, però quan és el MEC número 3 el que marxa, la psicòloga barata torna a emergir. Llavors em dic que tot funciona perquè els MEC números 1 i 2 per fi poden interactuar amb els seus progenitors com els Adolescentis comunis que són, i deixen de ser gravis pesaditis perquè podem fer “coses de grans”, com veure sèries que fan cagar de por al petit, o tafanejar per botigues de roba de segona mà. Però si sóc sincera he d’admetre que m’importa ben poc el motiu pel qual tot rutlla millor, i, senzillament, em limito a gaudir d’aquell regal inesperat de pau, amb la gràcia de saber que aviat tornarem a ser tots a casa i que totes les combinacions m’agraden.