LA PITJOR MARE DEL MÓN

Money, money, money

Els tres menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) viuen plenament integrats a la societat que els envolta. Són, per tant, ànimes consumistes. I per molt que els hagi passat fins a tres vegades la pel·lícula Únic testimoni, l’estil d’austeritat dels amish sembla que no els fa el pes. Per tant, volen, necessiten, diuen que necessiten, diuen que volen, en resum, demanen moltes coses que algú ha de pagar. Les despeses acostumen a anar a càrrec meu i del pare de les criatures però, segons què, els diem que o s’ho paguen ells o que ja s’ho poden pintar a l’oli. I ells, uns MEC amb esperit tossut i pertinaç, en sentir el missatge dels seus progenitors, reaccionen i busquen fonts d’ingressos alternatives.

D’acord, aquest esperit emprenedor no els ha vingut per ciència infusa. La culpa la té el senyor Xavier Sala i Martín, un economista amb qui no acostumo a estar gaire d’acord (ho sento, jo sóc més del Miquel Puig, però molt més) però de qui vaig sentir un consell que em va semblar encertat: no pagar els capricis dels MEC i fer que s’espavilin a l’hora de buscar ingressos propis. A casa fem una mica això i una mica subvencionem (ja ho he dit que jo era més estil socialdemocràcia miquelpuigista), però m’agrada veure com esmolen l’enginy.

La MEC número 1 va començar aviat a fer cupcackes, joies de feltre o d’alumini i de tot per estalviar uns euros. I a mesura que han passat els anys ha seguit igual, ara també es dedica al negociat dels cangurs i de passejar gossos a tant l’hora, i sospito que té més diners estalviats que servidora, uns diners que diu que són per tocar el dos de casa així que pugui (ai...).

ELS MEC MASCULINS

El MEC número 2 també s’ha iniciat en el negoci dels cangurs, i li va prou bé. I voldria guanyar encara més euros, però de vegades li fallen alguns dels elements. Va comprometre’s a netejar periòdicament la meva moto, que, pobra, des que dorm al carrer rep moltes cagades de colom, i pixades de gos i d’humà. Però mai se’n recorda. I, esclar, si no se’n recorda no cobra. I també va pintar el pati de casa, però es va cansar tant que diu que buscarà altres activitats laborals. Però el negoci de vendre frankfurts a 3 euros amb un amic durant les festes de Gràcia no va rutllar, i es passa el dia pensant noves línies de negoci.

El petit no pateix tant. Ell va estalviant els quatre cèntims que li donem com a paga, i també el que rep a l’estiu dels avis, i els canvis que jo sé i faig veure que no sé que em cisa. I, a més, ell, de tant en tant, sí que es recorda de rentar-me la moto. I, esclar, l’hi pago. Juraria que és el més espavilat perquè, a més, diu que si la seva germana gran marxa de casa aviat, el seu germà pot anar amb els avis, i que ell ja es quedarà amb casa nostra, que li agrada prou. Sí, és el petit, però en sap un niu.