LA PITJOR MARE DEL MÓN

Cadena de miralls

Jo sé que la meva amiga C. sospira i li cau la bava quan li explico com la menor d’edat a càrrec (MEC) número 1 exerceix d’agitadora social al seu centre escolar. La C. és una agitadora social nata i somia establir una complicitat agitadora amb la seva MEC. I una mica ho fa, una mica. Però no prou. Jo, en canvi, m’enfado quan la C. m’explica que la seva MEC estudia humanitats, i el mateix faig amb els meus amics A. i I. quan m’informen que la seva MEC és una gran devoradora de llibres que s’ha empassat Oliver Twist als 11 anys. Ah, la lectura! Vet aquí un dels meus 10.546 punts febles, perquè els MEC llegeixen, sí, però no prou, no prou.

Llavors, un dia, parlo amb el J. i es peta de riure amb les aventures amb skate, patinet i qualsevol cosa amb rodes que fan anar els MEC números 2 i 3. Ell ha tingut una MEC no gaire esportista i sé que en un racó del seu cervell desitjaria haver gaudit d’uns MEC amb la psicomotricitat elevada. O potser enyora el fet de no haver tingut, també, un MEC masculí. Jo, aleshores, li pregunto per la seva MEC i m’assabento de les seves notes excel·lents tirant a fantàstiques i alguna cosa dins meu es remou, perquè als MEC això de l’excel·lència els costa. Ells tenen molts interessos a la vida, i els estudis han de competir amb altres fites vitals.

El rau-rau em dura uns dies, fins que llegeixo un article on expliquen que un símptoma de l’existència de problemes psicològics és que els MEC tinguin poques aficions. “Ah! -em dic-, això a casa no passa”. Ara mateix he de frenar els interessos perquè el meu cognom és Manso i no Gates. I si fos pels MEC ara mateix estudiarien saxofon, karate, guitarra i judo i s’apuntarien a fer de diables, a cantar, al taller de grafitis, a taekwondo i a ballar swing. I és en aquest moment que m’adono de la perversió del meu pensament, i del de tants progenitors que m’envolten. No estem mai contents i a la mínima que ens despistem desitgem que els nostres MEC facin allò tan meravellós que fan els MEC aliens.

ELS ALTRES

Els altres, aquell concepte perillós que durant un temps em va fer creure que tot el que passava a les altres famílies era millor, torna a treure el nas quan abaixo la guàrdia. Per sort capto a temps el fenomen i l’aturo. I em dic que si una és una agitador social que reivindica el que sigui a la seva escola, doncs endavant, perquè significa que passen pel món sense ser un suro. I si l’altre no pot viure sense els esports, me n’alegro pel seu inexistent futur colesterol alt. I si el tercer és un crac a l’hora de fer giravoltar un drap anomenat dapo li pronostico un futur brillant com a pizzer. Ells són com són i si els accepto també sé que tot serà més fàcil. I que així, al seu torn, potser ells un dia arribin a acceptar que tenen la pitjor progenitora del món, que deunidó.