LA PITJOR MARE DEL MÓN

Major d’edat a càrrec

Ara fa set anys, quan vaig començar a escriure aquests articles, la menor d’edat a càrrec (MEC) número 1 tenia onze anys i entrava de ple a una adolescència fulminant. Amb ella vaig topar de morros amb la gestió de la vida digital dels MEC (encara em ressonen les seves paraules “Hi ha qui lluita per la independència i jo lluito per tenir Facebook”), amb l’aprenentatge de deixar anar la corda fins que la corda es torna invisible, tot i que existeix (la corda emocional, però també l’econòmica, ehem), amb la seva intensa vida social (“Mama, no et queixis que tu fas igual”), amb la química hormonal i altres sorpreses i alegries que genera aquesta etapa.

L’adolescència, però, no ens va deixar garratibats de l’ensurt. No va ser el típic cas de nena dolça i angelical que es veu transformada en una motorista dels Àngels de l’Infern. Ella sempre va ser una mica motorista. Des del minut zero. Per començar es va presentar abans d’hora. Jo ho tenia tot programat (ara plego de la feina i faig unes vacances preventives) i sense cap mena de subtilesa em va donar les primeres lliçons: les vacances preventives són pura entelèquia, i la programació maternopaternal està feta per ser desprogramada amb detalls d’última hora. Al detall no li va fer falta incubadora i tot va anar rodat... si no fos per uns refotuts còlics estomacals que van convertir el que pensàvem que serien tres mesos de nadó idíl·lic, de nou, en una nova lliçó: ni els mestres zen no et preparen per a segons què. Però els còlics es van acabar, i va començar la infantesa energètica d’una MEC que s’ha dedicat a desmuntar tots els tòpics i a seguir ensenyant-nos cada dia: que portar ferros és el millor del món, que treure polls pot ser un motiu d’unió contra les adversitats de progenitors i MEC, que no hi ha un nombre limitat d’amics, que els MEC de primer de primària poden superar la por a aprendre les sumes i restes portant-ne, que ningú es traumatitza per canviar d’escola, que dels errors digitals se n’aprèn, i que picar pedra, tot i que en molts moments semblava un exercici absurd, dona resultat. Un resultat brillant que avui, sí, just avui, perd la seva categoria de menor d’edat a càrrec per entrar al bonic món dels majors d’edat a càrrec. No cal que la busqueu per felicitar-la. És fora, de ruta amb el seu estimat esplai, envoltada de grans amics. El paradís.

La data m’obliga a mirar-me al mirall i no puc evitar que se m’escapi el riure. Jo, ¿progenitora d’una MEC de 18 anys? Doncs sí. I m’agrada. Odio el concepte de nen bonsai, amb progenitors deprimits perquè el MEC ja no és un petit nadó. O ja no és petit. A mi veure com la joventut de la MEC número 1 comença, viva i esclatant, fa que se m’aparegui un somriure de fava. Però ¿sabeu què és el millor? Que no cal canviar la sigla! Llarga vida als MEC!