EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Fi de curs

Així, com qui no vol la cosa, el meu fill ha acabat el seu primer any escolar a Anglaterra. Sembla que fos ahir quan el vam acompanyar, encorbatat i amb aquella cara que fa quan està nerviós, a una nova classe on tothom parlava una altra llengua, fins i tot per fer matemàtiques. Un any on s’ha hagut d’adaptar a nous amics que no saben pronunciar la inicial del seu nom i li diuen Luc, com si fos parisenc, o a noves senyoretes que han hagut de patir astorades la velocitat verbal excessiva del nostre marrec. Diuen que les comparacions són odioses, sobretot per a qui hi perd, però el cert és que l’experiència ha estat molt per sobre de les expectatives. De l’horari lectiu més intensiu, sense tantes hores de pati però plegant més aviat, a la possibilitat de gaudir de professores de reforç per als alumnes provinents d’altres països o per a estudiants amb diferents velocitats d’aprenentatge; de les facilitats per fer activitats artístiques i extraescolars en aquests patis que de tan grans i verds semblaven decorats de sèries angleses d’època, tipus Retorn a Brideshead. I per rematar-ho tota una varietat de races, colors de pell i idiomes tan fascinant com útil per al món que l’espera al carrer.

Pocs espectacles han estat més fascinants per a un tarragoní com jo que repassar, tot esperant la sortida dels nens, la barreja de mares i pares amb el cap oxigenat fins a extrems psicotròpics, hijabs, faccions hindús, tatuatges dignes de les millors platges de Salou, nicabs i samarretes de l’Arsenal amagant panxes cerveseres, tot ben barrejat sense manies, exclusions ni males cares.

Per tot això, i per algunes coses més, ha valgut la pena tot plegat. Per això ahir miràvem cofois com tots els nens s’acomiadaven de l’escola amb llàgrimes als ulls, donant la mà de manera cerimoniosa a la senyoreta en un ritual que s’ha anat repetint cada dia. Bé, gairebé tots, perquè n’hi havia un que va sortir cridant “Per fi!!” de manera molt poc britànica, un que ja feia unes quantes setmanes que ens escalfava l’orella cada matí, dient que els seus excompanys de classe ja feia un mes llarg que anaven a la platja i s’escarxofaven al sofà sense patir per cap examen final. Però ja se sap que mai plou al gust de tothom. Sobretot aquí, que ho fa, si fa no fa, cada dia.