25/03/2017

Un dels nostres

2 min

Quan vius a l’estranger, la distància fa que costums sagrats desapareguin i d’altres s’incorporin a la teva quotidianitat de manera inversemblant. El que abans eren vermuts d’olives farcides ara són tes amb llet, les canyetes es transformen en pintes inacabables i fins i tot et trobes que a l’hora del berenar ja estàs sopat i ressopat. També t’enyores de coses que abans no suportaves, com els crits dels nens al sortir de l’escola i l’aigua sospitosament calenta de la platja. Però cap d’aquests miracles es pot comparar amb aquesta eufòria inexplicable que ens agafa quan trobem algú que parla la nostra llengua. És un fenomen gairebé paranormal. La mateixa gent que amb tota probabilitat mai ens dirigiria la paraula si fóssim a casa, ara se’ns acosta com si fóssim cosins germans, ens mengen a petons i ens conviden a casa seva a fer un menjar com déu mana. I tu hi vas mig obligat per tanta eufòria i tanta amabilitat, amb l’ampolla de vi sota el braç, preparat per a una vetllada agradable i plena de nostàlgia.

I, efectivament, la vetllada és agradable i molt, molt nostàlgica. Sobre la marxa i amb l’experiència que et donen els anys, aprens a reconduir la conversa per terrenys no pantanosos, a base de ser discret, d’escoltar molt i parlar poc, fins a saber del cert si són del Barça o antifutbol o si són de la ceba o de la cabra de la Legió. No, això no et fa patir, fa temps que has après que no paga la pena enfadar-se amb gent que només tractes de tant en tant. El que t’emprenya de debò és aquesta mania tan mediterrània de criticar els costums aliens. Que si els anglesos no saben menjar, que si no saben beure, que si són freds, que si el temps... Tot ho troben cagat i pixat.

Quan és l’hora del cafè ja no pots més. T’agafen ganes de dir-los que si els d’aquí fossin iguals que els d’allà no tindria cap gràcia canviar de país, o que si tan encantats estan de com es fan les coses a la seva terra d’origen què coi esperen per fotre el camp i deixar de rondinar. I al final tornes a casa fart com un bacó però amb la intuïció que els menjars que omplen de debò són els que barregen gent d’aquí i d’allà, sobiranament diferents, adaptats i adaptables, sobretot perquè, alhora que t’atipen, et netegen de prejudicis i estereotips rancis.

stats