HORMONES, GUIX, ETC.

Vida i literatura

De tant en tant el meu amic Benet i jo ens confessem que no estem gens contents de com fem les classes. Part de la culpa, també ho reconeixem, és nostra. Però la resta, no sé en quina proporció, creiem que és culpa del currículum i de la manera com està concebut tot plegat. De vegades juguem a dibuixar utopies. Jo voldria disposar dels meus alumnes de literatura, en grups de vuit, durant un dia sencer.

Als nostres alumnes els sobren classes, llibres de text i proves escrites. Els cal veure coses i parlar-ne. La literatura no consisteix en la vida dels escriptors i l’argument de les obres. A més de llegir, els escriptors acostumen a observar molt. A tafanejar. No cal que els alumnes vulguin ser escriptors, però cal que entenguin en què consisteix escriure. Per això els convocaria a les set del matí a Mercabarna, on esmorzaríem envoltats de vida, de crits, de presses, d’humor i de mal humor, i en companyia de tres o quatre escriptors (perquè un de sol ens deixaria anar el seu rotllo de sempre). Cap a les nou faríem un tomb per la Gràcia i l’Eixample modernistes, i els parlaria d’aquella època d’entusiasme perquè, per més que ho llegeixen al llibre de text, no relacionen aquella estètica amb la sabateria, el forn o la farmàcia de portes florals i formes orgàniques, i encara menys amb un hospital enorme o un Palau de Justícia. Tastar una mica de Modernisme és començar a entendre un dels moments més creatius del país, l’època de Maragall, Albert, Casellas i Rusiñol. Al migdia pujaríem a Manresa i dinaríem, després d’ajudar un parell d’hores en el que calgui al menjador social de sor Lucía Caram.

Després estaria bé visitar, si és possible, l’àrea d’urgències d’algun gran hospital. I seguidament passar per la maternitat per veure com els pares agafen els seus fills per primera vegada. I parlar de literatura i dolor, i de literatura i vida. A la nit els portaria a algun assaig d’alguna obra dirigida per l’Oriol Broggi, i potser encara tindríem temps de veure la cara més fosca de l’ànima humana a Incerta glòria, i parlar de cine i literatura amb Isona Passola. Per acabar, pujaríem a l’Observatori Fabra a recitar Plus ultra, de Verdaguer, i a veure les estrelles. Estic segur que aquesta barreja de vida i literatura els faria veure la mena de coses que es poden trobar als bons llibres.