¿Em deixes seure, sisplau?

En el moment en què s’han democratitzat les relacions i s’ha comprès la necessitat d’escoltar les criatures, de raonar les demandes i d’afavorir no només l’obediència sinó la comprensió dels motius de les demandes, sembla que hàgim perdut la brúixola de com hem d’afavorir el comportament infantil, adolescent -fins i tot adult- en molts moments i en moltes situacions quotidianes.

No es tracta de fer una mirada global ni un debat teòric sinó, per exemple, de fixar-nos en el dia a dia i situar-nos en el transport públic. No generalitzarem, òbviament, però és evident que, almenys amb una certa freqüència, es veuen massa conductes o respostes que caldria reconduir i recuperar perquè són aspectes realment importants per al benestar col·lectiu i individual.

Per exemple, tant en trens com en autobusos hi ha espais reservats per a persones amb mobilitat reduïda. Hi ha dibuixos, missatges i, en molts casos, per megafonia es recorda la necessitat de cedir-los el seient. Doncs bé, és habitual que aquests seients estiguin ocupats per persones de totes les edats, sense problemes de mobilitat i amb una mirada molt poc atenta per veure si han de cedir aquest seient. En part en podem culpar els mòbils, que afavoreixen la focalització de l’atenció i, per tant, que passin desapercebudes les persones amb dret a seure. I que quedi clar que això no és excusa i més quan algú, tímidament, demana que s’aixequin perquè hi ha una persona que ho necessita o perquè directament és la mateixa persona que ho necessita qui ho demana. Una situació que tensa la situació i genera respostes de tot tipus: poques vegades es demana disculpes, i més freqüentment o no es respon o es fa de mala gana. I això, lamentablement, acaba generant un sentiment de culpa en qui ho ha demanat.

No es tracta que les persones joves o de mitjana edat s’aixequin sistemàticament per deixar seure les persones de més edat o amb més dificultats, però no s’haurien de donar aquestes situacions de confrontació quan és visible el dret d’ocupar aquests seients. Amb una mirada retrospectiva podríem parlar de la desprestigiada assignatura d’urbanitat, quan el concepte és vigent ara i en tot moment: “Comportament correcte i amb bones maneres que demostra bona educació i respecte cap als altres”.