LA PITJOR MARE DEL MÓN

Una dosi d’autoengany

Seré sincera: per ser progenitora m’autoenganyo. Ho vaig començar a fer tot just van néixer els menors d’edat a càrrec (MEC). Quan eren nadons, petits, rodanxons, encisadors, em resistia a pensar que Kim Jong-un o Vladímir Putin un dia també van ser uns nadons igual de petits, rodanxons i encisadors. Extirpava de la ment qualsevol pensament que comencés per “Tots els delinqüents, ja sigui vestits al Carrefour o vestits al passeig de Gràcia, han estat nadons....” i que acabés per “¿I qui et diu que aquest no pot acabar amagant milions a Andorra o polint-se unes targetes black?”. No, jo em mentia i em deia que aquell mini-MEC podia ser una mica torracollons fins al punt de despertar-se cada vegada que servidora tancava les parpelles, però futur delinqüent ni parlar-ne. A veure, que ningú pateixi, els MEC no semblen cridats a la delinqüència, i espero que res es torci, però admeto que he fet la cerca a Google de “Vladímir Putin bebè” i us he de dir que era tan bufó en Vladi...

Més autoenganys. És evident que quan els MEC siguin grans dissentiran de la meva imperfecta manera de fer de progenitora. Ja ho sé, que no em salvaré de les seves crítiques, benèvoles o tan àcides com la bava corrosiva dels nadons als quals els surten les dents. I fins i tot poden acabar en un terapeuta acusant-me de tots els seus mals, tal com fa el fill de la protagonista de la sèrie (i el llibre) Olive Kitteridge. Perquè tothom sap que quan vas al psicòleg el primer que et pregunta és per la relació amb els teus pares... i quan els expliquin que la seva és la pitjor, ehem... Però faig veure que això no passarà. I total, si faci el que faci els MEC pensaran que m’equivoco, el millor és fer el que penso, no?

MÉS AUTOENGANYS

I encara un altre autoengany: els MEC al final agrairan tot el que faig per ells. Ai!, només dir-ho se m’escapa el riure. Perquè, en fi... això pot passar, o no. I també pot passar que acabin sent uns carallots. O no. O només una mica. O molt. La vida és molt estranya i massa vegades he vist comportaments de progenitors gairebé perfectes amb uns MEC ingrats i amb comportaments peregrins. Però m’autoenganyo eliminant qualsevol possibilitat que això sigui així, per exemple procurant que l’agraïment sigui mutu i que el practiquin ja, ara mateix, no fos cas que més endavant se’ls giri el cervell i em quedi amb un pam de nas, bla-bla-bla... Autoengany, al capdavall.

Tot plegat, mentides sense les quals exercir de progenitora em resultaria molt feixuc. Mentides i autoenganys a mitges, esclar. Perquè no tinc el cervell d’una física nuclear però no soc ximple. M’agrada pensar que tot anirà bé, però sé que pot anar fatal. I és gràcies a aquest equilibri entre mentir-me i ser lúcida, pessimista i optimista, que vaig tirant alegrement. I per molts anys.