EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

L’unicorn

Em van dir que se n’anaven a comprar unes muscleres. Jo, acostumat a les platges tarragonines, no sabia ben bé de què em parlaven. Es veu que és un calçat imprescindible per entrar al mar gironí sense que les pedres et facin caminar com si fossis Chiquito de la Calzada. O sigui que mare i fill van enfilar cap a la botiga del passeig mentre jo intentava acabar el llibre que em té obsessionat tot l’estiu. Quan van tornar, però, estava clar que ja no érem tres, havíem adoptat un nou membre a la família. No era un gos o un gat o un hàmster, era un unicorn gegant. No me’n sabia avenir, la capacitat del meu fill per aconseguir els regals més inversemblants havia arribat a noves cotes difícils de superar. El que va venir a continuació era inevitable. Cinc minuts més tard em tocava inflar l’animal dels trons destrossant la meva escassa capacitat toràcica; però l’aventura tot just acabava de començar.

El que semblava una bèstia mansa i mimosa va esdevenir un animal impossible de domesticar. Cada cop que el meu nen aconseguia cavalcar-lo, l’unicorn s’esmunyia i l’escopia cap al mar amb la tossuderia d’un búfal salvatge. No hi havia manera. Els seus ulls burletes em miraven fixament, com rient-se dels meus esforços. Per rematar l’odissea, una tramuntana marca de la casa tornava el flotador gegant cap a la sorra malgrat els nostres esforços per endinsar-nos mar endins. Quan ja estava a punt de desistir, absolutament rebentat i amb la bufera també a punt d’abdicar, el meu nen cowboy es va aferrar a una boia groga i va semblar per uns segons que la cosa s’estabilitzava. I llavors, la tragèdia es va desencadenar. Un cop de vent va llançar el nen a l’aigua i, abans de poder reaccionar, l’unicorn va ensopegar amb una roca esmolada que el va ferir dolorosament. Tot seguit una tramuntanada va enviar la bèstia desinflada mar endins, com si fos un para-sol arrencat de la sorra.

Bé, tampoc és tan greu, millor l’unicorn que no pas el nen, vaig pensar. El problema va ser quan vam tornar a les tovalloles. Patia per la cara de decepció del nen però la seva capacitat de superació em va descol·locar un cop més. “Papa, no pateixis per mi. A la mateixa botiga hi ha un flamenc gegant de color rosa que segur que ens dura una mica més. Hi anem?”