El dia de la dona és cada dia

Fa dies que va ser 8 de març i sembla que ja no toqui parlar de feminisme. Doncs no hi estic d’acord. Com es va dir aquella jornada, el Dia de la Dona hauria de ser cada dia. De fet ho és. Una altra cosa és que se’ns reconegui. Aquest és un tema del qual parlo sovint amb els menors d’edat a càrrec (MEC) i també amb els nebots, als quals endinyo llibres sobre el tema a la mínima oportunitat (Joan, ¿et va agradar Tothom hauria de ser feminista, de la Chimamanda Ngozi Adichie?). A casa, quan surt el tema a la tele em miren esperant el meu comentari. O miren la MEC número 1, una abanderada feminista sense que hagi calgut subornar-la amb pírcings ni altres prebendes.

L’altra dia, davant d’una notícia d’aquesta mena, no vaig poder evitar el rampell i em vaig adreçar al MEC número 2 i al número 3, tots dos éssers vius masculins. “Si els homes no us feu feministes, però de debò, no només per quedar com a enrotllats, hem begut oli”. Cap dels dos em va dir res. Així que vaig seguir: “Si us decidiu a tenir fills (recordeu que vull nets i que jo ho he fet tot per vosaltres), heu de pencar a casa tant o més que l’altra persona amb qui hàgiu decidit tenir-los, si és que us heu decidit a tenir-los amb alguna persona. I dic persona perquè totes les opcions són perfectament vàlides, ja ho sabeu [coi, el discurs de progenitora moderna és llarg, eh]. I no s’hi val dir que penqueu igual en quantitat de força laboral. També cal fer-ho en forma intel·lectual. El disc dur, fills meus, el disc dur també importa. Planificar, pensar, avançar-se i organitzar. He dit”.

DRET A LA PATERNITAT

Ells dos, esclar, van seguir sense dir res. I el pare de les criatures també. Ningú salta d’alegria a l’hora de perdre privilegis. Tampoc soc tan ximple per no veure-ho. Així que els vaig tirar un cable. “A veure. Si ho aconseguiu no caldrà que mentiu a la feina dient que aneu a una reunió quan en realitat us dirigiu a les portes obertes de la piscina. Teniu dret a la paternitat, coi”. Van començar a somriure. “I també teniu dret a sentir-vos ofesos i que no us confonguin amb un Trump qualsevol quan els amigatxos us enviïn acudits masclistes”. Una mica més de somriure i la primera intervenció del MEC número 2: “Mama, ja saps que no volem ser com el Trump”. I vaig reblar el clau: “Fills meus, sou l’esperança del canvi cap a un futur millor. Confio en vosaltres”. No dic que van aplaudir, però sí que el missatge els va agradar.

I ara, quan al matí em veuen mirar les xifres de recompte del col·lectiu #OnSónLesDones, al qual pertanyo, que recompta les dones que participen en les seccions d’opinió als mitjans de comunicació, em pregunten amablement pels resultats. I fins i tot juguem a fer porres.

Sí, són l’esperança del canvi. I sí, tothom hauria de ser feminista. A veure si ho aconseguim.