LA SETENA HORA

… i la Ramoneta

Ens agrada debatre situant-nos en un extrem. Si parlem d’educar, hi ha qui pensa que allò que es considera instructiu no és vàlid. Si assumim el nom de competència, sembla ser que ja hem de renunciar a parlar d’àrees o d’assignatures. Després acceptarem fer proves de competències bàsiques lligades a unes àrees determinades, però tant se val. Llibres de text? Sí o no? ¿Activitats properes als alumnes? Si diem que sí, ¿hem d’entendre que renunciem a la iniciativa del docent? Horaris? ¿Tots el mateix, a tots els barris i a tots els pobles? I què en pensem dels mateixos horaris per als de tres anys?

La pregunta que ara toca és: deures, sí o no? Si respons “Home, què entenem per deures?”, ja tens la troca embolicada, perquè representa que ja vols aprofundir massa i allò que t’exigeixen és una resposta curta i mediàtica. ¿Excel·lència? I tant! Ara bé, per a què la volem ja ho debatrem demà. ¿Treball per projectes oposat a lliçó magistral? ¿Acompanyar en el procés d’ensenyament-aprenentatge vol dir no intervenir per a res? ¿El mestre només ha d’observar per il·lustrar amb múltiples i precioses fotografies què fan? Si intervé, ¿està perjudicant la descoberta que fa cada aprenent? ¿Tecnologies sí o no? Pissarra digital? I si ens embrutem els dits amb guix, ¿estem atacant alguna cosa essencial? ¿Conversa continuada, socràtica i treball en grup com a metodologia de treball, o silenci i activitat individual sempre? ¿Podem fer aprendre de memòria alguna cosa o l’ensenyament memorístic és una rèmora que hem d’evitar? Podríem continuar la llista, però ja en tenim prou per dir el que volem dir.

Tots sabem que aprenem de manera individual en contextos socials. Nosaltres, d’aquest principi en deduïm que els mestres hem d’aprofitar una gran varietat de maneres de fer per aconseguir que els alumnes aprenguin. Combinar-les amb la saviesa de la cuinera que prepara un bon àpat, perquè no hi ha res definitiu ni tancat, ni res que s’hagi de demonitzar.

Evitar els extrems en ocasions cansa, però és la via que trobem més encertada per buscar un cert equilibri. Si, com expliquen alguns entesos, la puta i la Ramoneta eren una mateixa persona, potser hem d’acceptar que les portem dins totes dues. Ajudar-les a conviure ens ajudaria a defugir els extrems. Per això, si ara ens preguntessin, respondríem sense dubtar: depèn.