HORMONES, GUIX, ETC.

De què serveix manifestar-se?

El meu amic Benet es va trobar dues alumnes a la manifestació a favor de l’acollida de refugiats. De manera que dilluns, quan va arribar a classe, tothom sabia que el professor havia baixat per la Via Laietana amb una d’aquelles pancartes blaves de paper al cap, convertida en un barret a mig camí entre el d’un cuiner d’acudit i una mitra de bisbe. I després d’uns quants comentaris simpàtics, li pregunten si creu que manifestar-se serveix de res. Exactament la mateixa pregunta que em van fer uns alumnes amb motiu de les manifestacions contra les taxes universitàries. Nosaltres no ens l’havíem feta mai, aquesta pregunta. Quan estudiàvem, ens apuntàvem a tota mena de manifestacions, i no ens preocupava gens ni mica si cridar “Franco asesino” o “Estudiantes con obreros, policías con banqueros” era gaire útil. Però sabíem que això creava vincles entre els estudiants. En certa manera, ens manifestàvem per nosaltres mateixos. I cridar “Franco asesino” per la Gran Via, quan el dictador encara signava sentències de mort, era pura adrenalina. Amb la democràcia, també hem anat a tota mena de manifestacions sense preguntar-nos si era útil cridar per la igualtat de gènere, per evitar un desnonament o perquè volem decidir.

Però ¿com és que ara hi ha alumnes que es pregunten per a què serveix? Abans, com ara, hi havia els que ja els està bé tot, i que no pensen molestar-se a protestar per res. També hi havia els indecisos, més o menys porucs (perquè durant el franquisme te la jugaves). Però no hi havia aquests pragmàtics-poc-entusiastes que no es molesten a manifestar-se amb l’excusa que no els faran cas. A què es deu? ¿És possible que Rajoy, amb la seva sordesa i impassibilitat, hagi aconseguit la resignació de més d’un? No. En Benet té la curiosa teoria que aquest dubte és un símptoma més de la virtualitat en què viuen alguns alumnes. Creuen més en la comunitat d’Instagram o ens els grups de WhatsApp que a compartir el carrer amb milers de manifestants. Els costa intuir que una manifestació respon més a la idea de comunitat que no pas una xarxa virtual. I aquest és potser el gran valor educatiu de les manifestacions: passar del jo al nosaltres. Per al Benet, els qui no volen que canviï res volen un jo egoista i un nosaltres difús, com més virtual millor. A Europa les revolucions ja no es fan al carrer, però el nosaltres sí.