LA SETENA HORA

Tenir cura dels altres

Llegim al diari ARA de fa uns dies una entrevista a Pietro Bartolo, metge i ginecòleg, a més del màxim responsable sanitari de Lampedusa, una zona del món on arriben persones que fugen de la guerra i que arriben a la pròspera Europa sense res, esperant ser acollides. La periodista li pregunta sobre la seva actitud a l’hora de rebre els refugiats. La resposta d’en Pietro Bartolo és commovedora. Comença afirmant que els refugiats han d’entendre que han arribat a un país on hi ha gent bona que no els farà cap mal. Més endavant explica que la carícia, el somriure, un te calent, un croissant i un gest, com agafar-los del braç, ho canvien tot.

Ens agrada pensar que el senzill acte de d’oferir un te calent o un croissant es pot convertir en un acte de bondat. No ho és en si mateix, perquè en si mateix res té valor; és un acte de bondat en la mesura que estableix una connexió singular entre el jo i l’altre. No hauríem de perdre de vista que quan manifestem la nostra voluntat d’acollida, també reclamem ser acollits. Oferir un te calent o un croissant o fer una carícia és donar-se i és rebre. Si no ens veiem en la mirada de l’altre, no haurà servit de res tot plegat.

Poseu-hi tota la distància que convingui i calgui, però el consell de Pietro Bartolo val també per a l’arc educatiu, des de les llars d’infants fins a la universitat. Un mestre sempre ha d’explicar que el món és millorable si sumem actes de bondat. ¿I com definiríem un acte de bondat? Només se’ns acut una manera de fer-ho: és la capacitat de donar resposta davant el patiment dels altres. En algunes ocasions la resposta es tradueix en un te calent o un croissant.

¿Hi ha algun tipus d’avaluació que ens permeti copsar l’educació en aquests termes? Sospitem que no. Podem inventar instruments per calibrar l’impacte de les maneres d’ensenyar, però no n’hi ha cap que pugui mesurar fins a quin punt ens trobem reconeguts en els ulls dels alumnes. Tampoc el responsable sanitari de Lampedusa podrà saber mai quina eficàcia tenen els seus gestos, però no defalleix. Poseu-hi -ja ho hem dit- la distància que convingui, però aprenguem d’ell que sempre és millor parlar de confiança que de fracàs, i que el primer que necessiten les persones, i també els nostres alumnes, és algú que els dediqui un gest, per senzill que sigui.