FAMÍLIES... PARLEM-NE

Imatges que es contradiuen

Sembla que a nivell social hi ha un cert consens en relació a les imatges que s’atribueixen a les activitats que fem en cada edat -també on i quan les fem-, i que se suposa que regulen el comportament de les persones. Aquestes imatges s’han modificat en relació a altres èpoques per les noves formes de viure, malgrat que es manté una certa estabilitat en els aspectes que es valoren com a apropiats i que responen a la maduresa i, per això, criden l’atenció si no responen als models socials o mostren una certa contradicció amb les imatges preconcebudes.

Un exemple podria ser la imatge d’una criatura que, asseguda al cotxet, fa servir el xumet i alhora té un dispositiu tecnològic a les mans. Per l’edat que té la criatura, ja deduïm que el xumet hauria d’estar restringit als horaris de dormir (o directament desestimat), que hauria d’estar caminant i que és massa d’hora per tenir aquell dispositiu a les mans. En aquesta mateixa línia, veiem la imatge d’un esmorzar, en què una criatura pren llet en un biberó, una imatge que correspon a l’etapa de nadó i que ens grinyola en edats de final d’educació infantil o d’inici de la primària, encara que se l’administri personalment tot mirant dibuixos animats.

Situacions semblants es donen quan s’acompanya la criatura fins a la mateixa porta de l’escola, més enllà d’una edat considerada apropiada, mentre ells van capficats en els seus dispositius tecnològics i fan una sèrie d’activitats que exigeixen maduresa, tenir criteri i autonomia per poder prendre decisions de forma personal. O en situacions encara més xocants, ja arribant a un nivell que es considera pràcticament de persona adulta, quan ens trobem els pares acompanyant els fills per resoldre gestions per a les quals se suposa que han de tenir preparació: matricular-se en estudis superiors, cerca de feina, gestions administratives, etc.

Aquestes situacions, en què es donen simultàniament actituds que són pròpies d’edats molt dispars just en un mateix moment, comporten una distorsió de la pròpia imatge personal. I també una distorsió de la imatge que transmetem als altres i que ells perceben de nosaltres. La construcció de la imatge social es fa no a través dels estudis o del rendiment escolar, sinó sobretot en l’ús d’objectes, en les conductes i en les actituds que són més apropiades per a una edat determinada.