Em volen fer la competència
El títol de l’article d’avui sembla dedicat al gran programa humorístic de RAC1, però no ho és. El títol honorífic que m’he guanyat a pols pot semblar galdós i gens envejable, però no hi ha dia que no hagi de sentir com algú altre pretén destronar-me. Progenitors, masculins i femenins, se m’acosten i em xiuxiuegen a cau d’orella: “Tu no ets la pitjor, maca, la pitjor [o el pitjor] soc jo”. De vegades el to és confessional, de vergonya pel sentiment d’ineptitud; de vegades és d’empipament pel fet que algú altre gosi dir de manera pública que ho fa pitjor que tu. En tot cas, la medalla de pitjor progenitor del món és força cobejada. I pot passar que la reclamació vingui de qui menys m’ho espero.
D’alguns mestres, per exemple. Ara resulta que rere la bata no només s’hi amaga el coratge de dedicar la jornada laboral a educar menors d’edat a càrrec (MEC) aliens; també hi ha, de vegades, la sensació d’espifiar-la. Una colla de mestres m’explicaven que la doble condició de mestre i progenitor pot fer que el sentiment de fracàs es multipliqui. El dia que marxen a casa pensant que s’han guanyat a pols el títol de pitjor mestre del món s’enduen aquella sensació a la motxilla, i pateixen igual que si la pífia l’haguessin comès amb els seus MEC. I si quan arriben a la seva llar, ja amb l’humor espès, ho rematen amb uns quants crits als MEC propis, també se senten els pitjor pares del món. Línia, bingo i superbingo.
Una mestra també se sincerava sobre una altra situació en la qual acostuma a sentir-se la pitjor ja no sap si mestra o progenitora: quan a les reunions amb els progenitors dels alumnes els acaba donant consells que a casa seva no ha pogut posar en pràctica ni amb suborns a base de spinners. I el mateix m’explicava una pediatra: “Quan els dic que han de prendre tanta fruita, tants làctics i tanta verdura, intento que no se m’escapi el riure, o no posar-me a plorar, perquè a casa meva no ho aconsegueixo ni de conya”.
GERMANDAT IMBATIBLE
Què voleu que us digui, a mi aquest tipus de confessions em conforten. M’estimo més saber que la persona que tinc al davant sap de què parlo quan intento transmetre les dificultats de fer seure a segons qui per endinsar-se en el fascinant món de la sintaxi. O que no em mirarà amb esperit de superioritat quan expliqui que a casa ja procurem menjar força verd, ja ho procurem, però que no sempre ens en sortim.
Només els demanaria que no tinguessin cap mania a l’hora de compartir-ho. Que la germandat de pares, mares, mestres, professors i pediatres imperfectes és imbatible. Per això m’emociona quan la doctora Pérez, la nostra pediatra, em fa una picada d’ullet còmplice i em diu que els MEC tenen una salut de ferro. I així, en citar la paraula MEC, sé que em llegeix i que és una de les nostres.
