CATALÀ AMB BOLQUERS

“La caputxeta forceguda”

Ho reconec: crec que a casa ens hem passat amb els contes. Estem tan preocupats perquè la Joana i l’Helena siguin futures lectores que encara no saben llegir i ja no poden viure sense sentir, tocar, mirar històries. Poques pantalles, però llibres tants com vulguis, com més millor. Però entre poc i massa: ara sembla que no puguem fer res (esmorzar, dinar, anar a dormir, anar al lavabo!) sense conte. Ara aquest, ara l’altre, ara el de més enllà. Hi estan tan enganxades que fa una mica de por.

I que no sempre hi hagi un adult a prop (de vegades m’escapo a la cuina amb l’excusa de preparar el que sigui, sí, també ho reconec) no és cap problema: n’hi ha molts que se’ls saben de memòria i se’ls poden explicar l’una a l’altra talment com si llegissin. La Joana sempre explica la Caputxeta versió light : l’àvia s’amaga a l’armari i ni una gota de sang, ni tan sols del llop. Certament, fa basarda explicar alguns contes clàssics: amb la maternitat he entès per què els meus pares no em van explicar mai el del Polzet... Sort que hem descobert els Contes Desexplicats, que fan el que, d’altra banda, s’ha fet tota la vida: fer variacions dels de sempre. Per això hi ha quatre porquets, per exemple, i la Caputxeta és aixecadora de pesos, “forceguda”, segons les meves filles. Si de punxa fem punxegut, doncs de força forcegut. I no han sigut les úniques que ho han vist així: els diccionaris recullen forçut i forcegut i els situen a la mateixa època de formació, és a dir, que els primers catalanoparlants devien utilitzar les dues variants. I si fem forçuts podem fer punxuts, no? Doncs, amb el diccionari a la mà, també. Ara bé, potser no ha triomfat tant perquè es pot confondre amb panxut i no, no és el mateix.