CATALÀ AMB BOLQUERS

“Avui anirem al cíner!”

És al·lucinant (i esfereïdor) el poder que tenen les pantalles per capturar l’atenció dels nens. Ja de molt petits es queden amb la mirada fixa, embadocats, davant seu. Ensenyar-los a consumir cultura audiovisual em sembla un repte monumental per als pares. Un de tants, d’altra banda.

Doncs bé, fa poc la Joana i l’Helena van veure la seva primera pel·lícula al cine (en realitat, eren una sèrie de curts en un auditori). “Avui anirem al cíner!”, va dir contenta l’Helena. Es veu que cine li quedava curt. Però és que també els sembla poca cosa un poni, que és un pònic. I, tot i que és més gros, l’os panda és un os pàndal. Les tres paraules són planes acabades en vocal. Necessiten travar la síl·laba final, afegir-hi el que tècnicament s’anomena coda. És el mateix que passa en alguns parlars amb la primera persona del singular del present. Una amiga del Baix Camp que ha començat a treballar de mestra a la Garrotxa va quedar parada a principis de curs quan va ensenyar un vers als seus alumnes de P5 per posar-se en fila i tots sense excepció el van adaptar: “...un, dos, tres, em pòsuc a la fila i no dic res”.

I és curiós, perquè quan els nens aprenen a parlar els és més difícil articular una síl·laba amb coda que sense. Al principi diuen patí (per pastís ) o pota (per porta ). De fet, la síl·laba més universal és la formada per una consonant i una vocal, per aquest ordre, i per això el primer que diuen és ma-ma-ma o pa-pa-pa. Però, a diferència d’altres llengües, en català abunden les síl·labes amb coda, i d’aquí que sovint es travin. Qui no ha menjat àpit, anat al col·lègit o volgut un prèmit? Sí, més els avis, però també els nets preescolars, potser perquè les generacions del mig són les més influïdes per l’estàndard.